Charles Simic: "No crec en Déu, però sí en el mal"

BarcelonaVa anar d’un pèl que l’entrevista amb Charles Simic no fos possible. L’autor nascut a Belgrad el 1938 creia que ja estava lliure de compromisos i havia pujat un moment a l’habitació de l’hotel, on l’esperava la seva dona per anar a fer un volt per Barcelona. Al vestíbul –lloc on havíem quedat– no hi havia ningú. Tampoc al bar del primer pis. Al restaurant recollien les taules després del bufet lliure de l’esmorzar i asseguraven que allà dins no hi entrava ningú des de feia una hora. “Busco un poeta amb qui tinc una entrevista”, anunciava jo. Ningú no en sabia res. Ens vam trobar gairebé per atzar a l’entrada de l’hotel, quan el matrimoni estava a punt de marxar.

Sóc l’últim periodista, no se’n vagi!

No me’n vaig... Vingui, seiem aquí mateix. M’he confós, pensava que ja havia acabat, però veig que no. [Riu.]

Volia començar recordant una història que explica al llibre de memòries 'Una mosca en la sopa' (Vaso Roto, 2010). Molts anys després d’arribar als Estats Units, vostè va arribar a conèixer un dels aviadors de l’exèrcit aliat que van devastar Belgrad el 1944. Era el poeta Richard Hugo. Quan ho va saber, l’home no podia deixar de disculpar-se, i vostè li va dir que al seu lloc s’hauria comportat igual. Encara ho pensa?

Sí. En Richard va arribar a escriure un poema sobre l’experiència, i me’l va dedicar. En aquells moments, en Richard tenia 20 anys: s’havia allistat a l’exèrcit durant la guerra i s’havia convertit en un dels aviadors que llançaven bombes. Era un moment històric molt complicat... Els aliats bombardejaven les reserves de petroli romaneses, en aquells moments molt protegides pels nazis. En cada incursió perdien uns quants avions. En Richard havia d’anar fins a Itàlia per repostar, i de passada veure’s amb seva xicota italiana. De camí cap allà, sobrevolant Belgrad des de molt amunt, van deixar anar les bombes que els havien sobrat. No tenien cap objectiu concret. Les van llançar i prou. Hauria estat ridícul, si jo hagués dit a en Richard que el que havia fet era immoral. Hauria d’haver baixat uns quants metres, fins que hagués pogut ser abatut per l’altre bàndol? Li havia de retreure que no hagués arriscat la vida? [Riu.] Hauria fet exactament el mateix que ell.

Quan explica aquesta història a les memòries, diu que en Richard i vostè eren “dos personatges secundaris, confusos i superats pels esdeveniments”. Els seus poemes estan plens de secundaris que investiga i exposa en vers.

És una manera bonica de descriure el que faig. Tots nosaltres som breus espectadors de la història. Hem vist esdeveniments i hem sobreviscut. El meu punt de vista és el d’una petita granota. I la granota diu: “Jo era allà!”.

A les memòries, en comptes de convertir-se en una granota es converteix en una mosca curiosa, sempre disposada a observar-ho tot.

Sóc una mosca curiosa que ha caigut a la sopa de la història, una sopa densa, plena de mongetes. [Riu.]

Del seu pare explica que tenia un garrí i que el va perdre anant de festa. Això va passar el 1928, deu anys abans que vostè nasqués.

Pensi que el meu pare anava vestit de frac, i que va entrar en un club envoltat de dones i amb un garrinet en braços. Era durant la festa de Cap d’Any. Imagini quina mena de música s’hi devia ballar –tango, probablement– i l’ambient sofisticat... I al meu pare, de cop, se li va escapar el porc, esgüellant de mala manera en la foscor. Jo havia mirat moltes vegades aquesta foto amb el meu pare, i anys després, quan la vaig retrobar, em va venir al cap que al final de la guerra bescanviàvem les poques joies que ens quedaven per aliments. Un dia vam aconseguir un garrí com el que havia perdut el pare.

Van canviar un frac per un garrí.

Un garrí que ens vam menjar. Era un altre personatge secundari, com els dels meus poemes. M’agraden els poemes on es juxtaposen realitats molt diverses, fins i tot oposades. Ajuntant-les, contra tot pronòstic, acaben tenint sentit! [Riu.]

Hi ha una anècdota del seu pare que em sembla que podria ser un poema seu. Es veu que, quan ja era gran, va tenir un atac de cor, i quan els metges li van preguntar com estava va demanar cervesa i un tall de pizza.

La branca paterna de la família era molt divertida. Vaig tenir un avi dadaista sense saber que ho era. Irreverent, graciós, un gran narrador. L’humor és una part important del meu caràcter, és indissociable de mi, i ve d’allà. L’Europa de l’Est té un aire tragicòmic fonamental. Joseph Brodsky deia que “l’únic que podia explicar amb justícia les nostres vides era la tragicomèdia”. Ni la tragèdia ni la comèdia per separat eren suficients ni prou acurades. Quan jo era molt petit i bombardejaven Belgrad –el 1941 van ser els nazis; el 1944, els aliats– no ho feien amb objectius estratègics concrets. El que destruïen eren barris pobres, sap? Era un nen i ja em semblava estúpid. Em semblava fatal. Als sis anys ja sabia que la guerra volia dir destruir l’enemic. Destruir-lo i prou. Sense cap intel·ligència: ni tan sols van atacar els ponts, que per a Belgrad eren importantíssims! L’absurd el vaig aprendre de ben petit, durant la guerra. D'altra banda, tenia un punt còmic, tanta estupidesa junta a una escala tan gran. Molts serbis van anar a la guerra a favor dels aliats, i el 1944 qui ens atacava eren precisament els... els aliats. La gent embogia. No hi havia res per entendre, era una bogeria.

Abans d'arribar als Estats Units, va passar un any amb la mare i el seu germà a París. Era el 1953. Van trigar un any per aconseguir el permís de residència.

No teníem ni un duro. El record que en tinc és que la mare, el meu germà i jo ens vam passar tot l'any caminant d'una banda a l'altra. La part divertida és que vaig anar a l'escola i tot. Havia après una mica de francès a Iugoslàvia, però a la classe on estudiava ens dedicàvem a la poesia del segle XIX. Havíem començat amb Lamartine, llavors vam passar per Gautier, i Baudelaire i Verlaine... Per acabar de complicar les coses a un alumne com jo, em demanàvem d'aprendre de memòria els poemes. Era terrible. Un malson. Quan obria la boca, el meu accent serbi em delatava i els alumnes se'n reien. Això em feia encallar sovint. I de vegades acabava dient paraules equivocades. El pitjor de tot era quan el professor s'abaixava les ulleres, em mirava fixament i em deia: “Im-bè-cil!”. [Riu.]

Durant aquest any diu que no va aprendre gens de francès, però una tarda va anar a veure un estriptis i en va marxar deprimit.

Hi vaig anar amb un amic. Era a Montmartre. Ens vam asseure a prop de l'escenari, amb l'esperança de viure una gran experiència eròtica. I de cop va aparèixer una dona grassa, amb un conjunt blau i negre, pintada com un lloro. Era horrible! [Riu.] No era gens, gens, atractiva. Les pel·lícules podien ser molt més eròtiques, encara que el que mostressin fos menys explícit. Aquella experiència va ser del tot oblidable i trista.

Podria haver acabat formant part d'un dels seus poemes d'atmosfera estranya i inquietant.

Sí, i tant! He viscut altres experiències similars, i sempre m'han resultat enormement tristes. En aquell moment érem nois disposats a viure una tarda excitant. No vam pensar ni un sol moment en l'explotació sexual de les dones, o la manera com eren tractades. Més endavant em semblaria terrible.

L'any 2008 va publicar el llibre 'El monstruo ama su laberinto' (Vaso Roto), on escrivia que “la fita més original de la literatura nord-americana és l'absència d'una llengua literària oficial”. Això li ha posat les coses més fàcils, a l'hora d'escriure?

Suposo que sí. Ha estat meravellós. La llengua literària estàndard existeix en moltes tradicions, com per exemple en la francesa. Els poetes podien fer filigranes amb la llengua elevada, però en canvi eren incapaços d'incloure elements d'argot. L'únic que ho feia era Céline. Als Estats Units va passar molt abans. No hi va haver una presència de l'acadèmia. A més, una gran influència del segle XIX va ser Ralph Waldo Emerson, un escriptor memorable, que era capaç de combinar una dicció elevada amb la llengua corrent de l'època. Hi ha un impuls democratitzador, a partir de llavors: des de fa molt de temps, als Estats Units pots escriure en una llengua acolorida, plena de dialectalismes i col·loquialismes, que es barreja sense problemes amb un anglès més culte.

I en la seva poesia, diria que busca aquesta barreja?

Jo no busco res, forma part de l'herència nord-americana. És tal com treballem. Hi ha tants poetes i narradors que ho han fet abans que jo que té poc mèrit. William Carlos Williams, Robert Frost... Al sud, fins i tot la gent que té menys estudis –siguin blancs o negres– s'estimen les grans paraules, aquelles que no formen part del seu vocabulari habitual. Una vegada, jo era a Mississipí, passejant a prop d'un llac, i vaig veure un grup d'homes negres que pescaven en un rierol que hi desembocava. Un d'ells va pescar una truita, i de cop va aparèixer un granger que em va dir: “Aquest home s'ha emportat una bona dosi de 'proteïna' per a avui!”. Evidentment, l'home no feia servir amb gaire freqüència aquesta paraula, però era una combinació fantàstica. Una de les fonts d'aquestes expressions ve de la lectura continuada de la Bíblia en la versió del rei Jaume I d'Anglaterra [publicada per primera vegada el 1611].

Va ser una influència important, per a vostè? Poc després d'arribar a Nova York es va instal·lar en un barri dels afores de Chicago, Oak Park, on va començar a visitar compulsivament la biblioteca pública.

Oak Park tenia una biblioteca fenomenal. Fins fa poc, moltes de les petites ciutats nord-americanes tenien una gran quantitat de fons per invertir en biblioteques. Em vaig educar a la biblioteca d'Oak Park. Però no puc dir si la Bíblia la vaig començar a llegir allà, ni puc reconstruir el meu calendari de lectures. Fa uns anys hi vaig tornar –des de fa uns anys visc a New Hampshire–, i vaig demanar si podia consultar les fitxes personals on tenien anotats tots els llibres que havia agafat en préstec. Em van dir que les havien destruït feia anys. Si les haguessin conservat hauria pogut redescobrir, una per una, les meves lectures, que havien estat moltes i molt desordenades. M'interessava tot!

Diria que un poeta ha de tenir interessos omnívors?

Sí, exactament. I no sóc el primer que pensa així, encara que potser no sigui una visió majoritària. M'han precedit noms com els d'Ezra Pound, Wallace Stevens i Walt Whitman. Quan feia de periodista, Whitman escrivia sobre qualsevol tema, des d'editorials fins a notícies sobre mixets desapareguts.

En el seu cas, quan va treballar en un diari de Chicago, es va especialitzar en obituaris.

Oh, Déu meu! [Riu.] No m'hi vaig especialitzar, hi vaig quedar encallat. Durant una època pensava que la meva vida es limitava a escriure sobre les morts dels altres. Més endavant, però, vaig descobrir que els obituaris són peces molt delicades.

En molts dels seus poemes hi trobem funerals i cementiris.

Sí, però això no té res a veure amb els obituaris que escrivia, malauradament. Hi ha tanta gent que he conegut que ha mort... He viscut massa pèrdues. El meu últim amic que va morir es deia Max. Va passar al novembre. He escrit recordatoris sobre ell, però el poema encara no ha arribat, tot i que estic segur que acabaré trobant-lo.

La mort és molt present en llibres com 'Mestre de disfresses' (Cafè Central / Eumo, 2014). També animals com els corbs, els pardals i, sobretot, els gossos. A 'Els amos fan llàstima als gossos' escriu: “Jeuen als seus peus havent sopat, / veuen com se'ls enfosqueix l'expressió / llegint el diari o escoltant la dona / parlant de problemes més greus que els propis, / i després només se sent el silenci / de la plàcida vida rural; els arbres plens de fulles / capficats amb les seves ànsies; l'únic fanal encès / no fa prou llum per mantenir les ombres a ratlla”.

Els gossos sempre m'han agradat. De petit, a Belgrad, hi havia molts gossos de carrer: alguns eren perillosos –mossegaven– i altres eren amigables. Més endavant he tingut gossos, i els meus fills també. Bona part dels meus veïns també tenen gossos. Quan vaig a Nova York em fascina l'enorme presència de gossos. Hi ha moments del dia, en alguns barris, en què la gent torna de l'oficina i treu a passejar el gos: miris on miris en veus! [Riu.]

Fins i tot en un poema es considera un gos.

Aquest poema va dedicat a tots aquells entrevistadors que m'han preguntat si em considerava un poeta religiós. La resposta és que sóc “un gos que intenta escriure un poema sobre per què escriu”.

Així i tot, la idea de Déu i del dimoni és present als seus llibres.

Formo part d'una tradició amb sentiments religiosos profunds. Dos segles de bisbes han de tenir una influència o altra. No crec en Déu, però sí en el mal [riu], i en determinades qualitats angelicals. Als poemes faig servir símbols religiosos perquè són part del meu aprenentatge sobre el món i del que he heretat, encara que no cregui en una força suprema creadora.

Durant més de tres dècades ha ensenyat llengua i literatura a la Universitat de New Hampshire.

Encara hi dono classes. Hi vaig un dia a la setmana durant un semestre.

Molt abans d'això, mentre encara s'obria camí com a poeta, va treballar a la llibreria Doubleday de Nova York, a la Cinquena Avinguda. A les memòries explica: “Hi havia clients que volien 'bestsellers', d'altres que demanaven per autoajuda, dones grans a qui els agradava llegir novel·la negra i noies sensibles que invariablement em preguntaven on podien trobar 'El profeta', de Khalil Gibran”. Ningú li demanava on podia trobar poesia.

[Riu.] Això té una resposta fàcil: normalment, la gent interessada a llegir poesia ja sap en quina prestatgeria es troba. De vegades apareixia algun despistat a la llibreria, mentre esperava algú amb qui havia quedat anava a parar a la secció de poesia i acabava llegint un poema.

Vostè no és pessimista sobre el futur de la poesia?

De cap manera. Ara hi ha molta més gent que s'hi dedica que quan vaig començar. I més lectors.

Com a traductor, prepara res? Fa anys havia donat a conèixer l'obra d'alguns poetes serbis en antologies. Va traduir Ivan Lalic, Vasko Popa i Novika Tadic. Investiga alguna cosa, ara?

Sí. Hi ha una poeta molt interessant, Radmila Lasic, ja vaig traduir una selecció de la seva obra per a Graywolf Press. M'agradaria tornar-hi. I un poeta que va morir fa un temps, Aleksandr Ristovic. Faber & Faber me'n va publicar l'antologia 'Devil's lunch' el 2000. Té grans poemes inèdits en anglès que caldria traduir.

I com a autor? Acaba de publicar 'The lunatic', que serà traduït al català, i 'The life of images', un recull dels seus assajos.

Jo no m'aturo mai. Escric, escric i escric. Al cap de dos o tres anys remeno el que tinc i miro si hi ha llibre o no.