Cavalls de tir: pràctics o una moda?

BarcelonaSón treballadors forts, fidels, polivalents i que no provoquen conflictes. Els cavalls de tir formen part d’una tradició ancestral que, amb l’aparició de les màquines agrícoles i els tractors, pràcticament ha desaparegut a Catalunya. Però lluny del factor nostàlgic o del postureig en relació amb aquests animals, la seva utilitat segueix vigent. Per això, alguns pagesos i jornalers es resisteixen a donar per perduda aquesta pràctica i lluiten per recuperar-la.

Maria Giner, membre de La Kosturica, n’és una. Fa prop de tres anys els treballadors d’aquesta cooperativa d’hortalisses ecològiques van entrar en contacte amb la tracció animal i des de fa uns mesos han incorporat progressivament una euga que els ajuda amb les tasques més feixugues al camp. Tot i que encara estan valorant els costos econòmics de la tracció animal, tenen clars els beneficis. “Cuidant bé el cavall tens una eina de treball multifuncional que et soluciona moltes feines”, destaca Giner.

Més silenciós i agradable

En el seu cas, l’euga contribueix a aixecar la terra, a sostenir les plantes i a cobrir els calçots. A banda d’assumir les tasques agrícoles que requereixen més esforç físic, l’animal els proporciona fem, que utilitzen per adobar els camps. Treballar amb un cavall de tir també resulta més silenciós i més agradable que fer-ho amb un tractor, ja que “amb l’euga pots parlar-hi, acariciar-la i establir-hi un contacte físic”. A tot això cal sumar-hi l’impacte de l’ús de l’animal en la qualitat de la terra. “El cavall no emet contaminació, i això es nota en els productes que s’obtenen posteriorment”, subratlla.

Però per aconseguir que els animals facin cas al pagès i no destrossin els camps amb les peülles, cal seguir un procés d’ensenyament gradual que requereix constància i paciència. Sobretot perquè la feina dels cavalls no consisteix simplement a estirar una eina, sinó que també implica precisió i una bona mobilitat. Normalment els animals es desplacen entre les plantes, en espais d’uns 40 centímetres d’amplada. Per evitar que trepitgin la collita, se’ls ha d’ensenyar a caminar recte i a girar sense aixafar les hortalisses. “Perquè el cavall doni bons resultats, cal formar-lo a poc a poc i sense violència”, explica Jordi Terrazas, que imparteix cursos de tracció animal a l’Escola Agrària de Manresa. A més, els cavalls han d’aprendre a moure’s amb els guarniments agrícoles, una habilitat que també requereix que el pagès tingui una formació . “La persona que guia l’animal ha de conèixer els reglatges i les eines perquè si no es poden trencar”, apunta Terrazas.

Una filosofia de vida

Un dels principals avantatges dels cavalls és la gran quantitat de tasques que poden arribar a desenvolupar. Des de desbrossar els camps i llaurar-los fins a arrossegar troncs al bosc o estirar carros i transportar persones: la polivalència d’aquests mamífers els converteix en una inversió fàcil d’amortitzar. Ara bé, adquirir un cavall també implica responsabilitats ineludibles si se’n vol garantir el benestar. Per això Terrazas considera que la tracció animal està lligada a una filosofia de vida. A diferència d’un tractor, els cavalls “no poden deixar-se aparcats durant el cap de setmana”, sinó que s’han d’alimentar i treure a córrer cada dia. Malgrat que aquesta manera de viure vinculada a la tracció animal ha esdevingut pràcticament residual a l’Estat, en altres indrets d’Europa està més arrelada. A França, Alemanya, Suècia i Bèlgica no només se serveixen de la força dels cavalls al camp, sinó que també en fan ús per a tasques com ara la recollida selectiva d’escombraries o bé el transport escolar.

La recuperació de la tracció animal inclou rescatar la figura de l’arrier (la persona que guia el cavall), però també l’ofici de baster, que és qui s’encarrega d’elaborar els guarniments per enganxar l’animal amb l’eina de treball. Mentre que en altres països aquesta professió s’anava modernitzant a mesura que apareixien noves tecnologies, a Espanya gairebé ha desaparegut. “Els basters eren els mecànics del segle passat, a cada poble n’hi havia un”, recorda el Pau Nieto, un dels pocs que encara exerceix l’ofici a Catalunya. La seva feina consisteix a confeccionar a mida els guarniments dels cavalls, que varien en funció de la tasca de l’animal. Els basters treballen artesanalment i amb materials naturals com el cuir, la palla, la fusta i el cotó.

Nieto va instruir-se en l’ofici al costat d’un mestre que va transmetre-li els seus coneixements de manera oral, ja que sobre aquesta professió “no hi ha cursos ni llibres”, sinó que l’aprenentatge “es basa en l’acumulació de sabers i experiències que es transfereixen de generació en generació”.

Professionalitzar el sector

Per evitar que els coneixements sobre tracció animal desapareguin i també per trencar amb la idea que utilitzar cavalls per treballar és cosa del passat o una moda passatgera, l’any 2012 va néixer l’Associació Nacional de Tracció Animal - La Esteva (ANTA-Esteva), que actualment compta amb una vintena de membres. Un dels reptes principals de l’entitat és professionalitzar l’activitat per “millorar l’ofici i demostrar les seves qualitats”, emfatitza l’impulsor d’ANTA-Esteva, Cesc Aldabó. En aquest sentit, l’associació treballa per posar en marxa un certificat que acrediti els professionals en tracció animal i els reconegui legalment. Aldabó precisa que la seva intenció no és “posar traves” sinó “avalar persones” en aquest àmbit laboral. La iniciativa també vol regular la conducció de carros o de cotxes de cavalls, ja que, avui en dia, es pot circular amb aquests vehicles per les vies urbanes i les carreteres malgrat que no es disposi de carnet de conduir.

Com que a l’estat espanyol no existeix cap tipus de titulació sobre tracció animal, l’entitat vol instaurar cursos amb professors formats i reconeguts a França que ensenyin a domar i a cuidar els cavalls. “De vegades els animals estan maltractats o explotats, però no per mala fe, sinó per ignorància”, considera Aldabó. Per això aquests futurs cursos es plantegen com les eines per “ensenyar a fer les coses bé i aportar prestigi a la professió”.

Tot plegat comporta molt temps i molta perseverança, sobretot perquè implica conscienciar la ciutadania que la tracció animal va més enllà d’una moda o del seu paper nostàlgic, i no només fa referència a les cercaviles dels Tres Tombs. “Hem de convèncer la gent que aquesta activitat és antiga però que, si s’actualitza, esdevé moderna”, subratlla. Així, Aldabó està convençut que la tracció animal “té moltes possibilitats de futur sense perdre l’essència del passat”.