Catalunya ha d’assumir que cremarà

BarcelonaEls termes emergència, crisi o col·lapse climàtic, que, finalment, han substituït el neutral i, per tant, poc precís canvi climàtic, fan referència a una realitat que ja és aquí. La comunitat científica ho té clar des de fa temps. Un grup d’investigadors de la Universitat de Barcelona van trobar fa uns anys una relació entre la magnitud dels incendis forestals i les condicions climàtiques dels dos anys anteriors. L’estudi, signat en primer lloc per Marco Turco i publicat a la revista Climatic Change, analitzava els 16.753 incendis produïts a Catalunya entre el 1983 i el 2007, que van afectar un total de 240.000 hectàrees (el Camp Nou en fa 0,7), un 7,5% del territori català.

Els investigadors van descobrir que la superfície cremada a l’estiu, que representa el 86% de l’àrea total que es crema cada any, depèn fortament de la temperatura màxima del període març-abril dels dos anys anteriors. No és gaire difícil concloure que, en un escenari d’escalfament global, això condueix inexorablement a l’augment d’incendis.

El mateix grup de recerca, dirigit per la investigadora Carme Llasat, membre del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya, publicava fa uns mesos un estudi a la revista Nature Communications que mostrava una relació directa entre l’escalfament global i l’augment de la superfície cremada a l’Europa mediterrània. Tal com explicava Turco, “es tracta d’uns resultats que reforcen la declaració de l’Acord de París del 2015, que apunta que limitar l’augment de temperatura global a 1,5 ºC respecte als nivells preindustrials podria reduir de manera significativa els riscos i els impactes del canvi climàtic”.

Segons l’estudi, però, encara que l’escalfament es mantingués en aquests 1,5 ºC, l’àrea cremada encara podria créixer un 40% respecte a les estimacions que no consideren el futur augment de temperatura. I si l’escalfament augmentés fins a 3 ºC, els científics preveuen que la superfície cremada es podria arribar a duplicar. L’opinió de Turco és clara: “Cal una revisió de les estratègies de gestió d’incendis perquè els efectes de l’escalfament global podrien superar els esforços de prevenció actuals”.

El bosc que creix

A banda del clima, les dinàmiques socioeconòmiques també influeixen en el risc i la magnitud dels incendis forestals. Com a conseqüència de l’abandonament de terres de cultiu, des de l’any 1956, un 10% de la superfície de Catalunya s’ha convertit en bosc. El canvi d’una economia primària basada en l’agricultura i la ramaderia cap a una de secundària que es fonamenta en la indústria i els serveis han impulsat l’èxode rural que ha deixat els camps desemparats. A més, tal com explica Joan Pino, director del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), “es van abandonar els territoris menys productius, és a dir, els més secs, muntanyosos i remots, com els de les Terres de l’Ebre, l’interior de Tarragona, el sud de Lleida i també algunes zones pirinenques”.

Aquest canvi també ha estat motivat per una dinàmica econòmica en què s’han substituït els materials forestals com la fusta, la llenya i el carbó per combustibles fòssils i els seus derivats, com el plàstic. Això ha donat lloc a un paisatge format per una massa boscosa jove i contínua, en creixement constant i capaç d’acumular una quantitat de fusta que alimenta la violència dels incendis.

La situació es complica encara més si es té en compte que el 80% dels boscos catalans són de propietat privada i gestionar-los adequadament no és rendible econòmicament. Tal com apunta Pino, “el bosc mediterrani no és tan productiu com el boreal”. “No ens podem plantejar evitar aquests incendis”, sosté Pinto. “Hem d’assumir que són part de la dinàmica dels nostres sistemes naturals actuals”, afegeix. “Això no vol dir que ens hàgim de quedar de braços plegats -continua-, però hem d’aprendre a conviure-hi, assumir que de tant en tant hi haurà incendis grossos i actuar per mitigar-ne els efectes”.

Segons els experts, les actuacions preventives consisteixen, sobretot, a crear paisatges més heterogenis mitjançant el foment de pastures i l’alliberament d’ungulats salvatges que ajudin a reduir la massa de combustible i, també, gestionar les vores de cultius, carreteres i les interfases entre l’entorn urbà i el forestal amb l’objectiu de protegir les persones i els seus béns.

Quan es viu una situació tan desoladora com la que estem vivint aquests dies, tendim a buscar culpables i a exigir responsabilitats. Els experts del CREAF, però, han remarcat en un comunicat que la responsabilitat de la situació actual és de la societat en conjunt. Les dinàmiques socioeconòmiques sovint transcendeixen les decisions individuals. No hi ha més remei, sembla, que aprendre a conviure amb el foc.