Carta oberta a la vídua Prat de la Riba (1917)
De Dolors Monserdà de Macià (Barcelona, 1845-1919) a Ofrena (IX-1917). Aquesta setmana fa 96 anys de la mort -i enguany 170 del naixement- de l’autora d’aquesta necrològica, una de les primeres catalanes que van exercir el periodisme.
Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsSenyora: el vostre espòs ha mort. Ha mort i ses despulles reposen ja en la terra sagrada del Fossar nou de la nostra Barcelona. Des de la pèrdua d’en Pau Claris, la pàtria catalana no havia sentit la dolorosa extremitud, el dolorós condol que l’ha aclaparada per la mort del vostre espòs. Tots els lletrats, totes les associacions, tots els organismes, fins les multituds, han comprès i plorat el gros esvoranc que ha obert en la nostra terra l’ascensió del cabdal patrici al món de l’eternitat. Tots a l’una han lloat l’obra científica, sàvia, serena i progressiva de les seves doctrines, de la seva direcció i actuació en les Presidències de la Diputació i de la Mancomunitat, on el seu treball incansable, enèrgic i encertat ha aconseguit el ressorgiment revelador de l’esperit de la nacionalitat de Catalunya. La seva tasca era ja arribada a la plenitud, i tan sols comptava quaranta sis anys d’existència! Com un d’aquests grans astres que de lluny, en lluny, apareixen en el firmament, ens ha mostrat l’esclat d’una llum nova, ha espargit les ombres que ens tenien soterrats, ens ha mostrat el camí, l’ha esbrossat, i ha desaparegut... ! Catalunya tenia un pi de tres branques guiadores, una s’anomena Balmes; l’altra, Torras i Bages; l’altra Prat de la Riba.[...] El gran patrici ha deixat dues vídues, Catalunya i vos; més a ambdues els ha fet els seus llegats. A la terra catalana li ha llegat el seu alt exemple d’amor, de seny, de fortalesa per a prosseguir l’obra de la seva cabdal regeneració; a vos, senyora, amb la glòria d’haver estat l’estimada del seu cor i l’exemplar compartidora de les lluites i altíssims ideals de la seva existència, la consoladora tasca de resar per ell, i fer dels seus fills els preclars hereus de les grans virtuts del seu pare. [...] Prego rebeu en aquestes lletres el condol amb que us acompanyo en la vostra pena; pena que estic ben certa comparteixen amb mi totes les dones aimants de la nostra avui endolada Catalunya.