Un capítol més, sisplau

BarcelonaSe’n podria dir la paradoxa Tarantino. Si hagués sigut per ell, Django desencadenat hauria durat quatre hores. Però hauria tingut problemes a l’hora de convocar els espectadors per a una pel·lícula tan llarga. Així que el director planeja tornar-la a muntar, però com una minisèrie de quatre capítols d’una hora cadascun. I aquí és quan ve la paradoxa: “La gent posa els ulls en blanc davant la perspectiva de mirar una pel·lícula de quatre hores. Però si els ofereixes una minisèrie de quatre hores que els agradi, aleshores es moren de ganes de veure els quatre episodis”, explicava.

Les sèries han sigut populars des de l’extensió de la televisió, a la dècada dels 50, però en els últims vint-i-cinc anys han anat guanyant protagonisme -i prestigi- com a vehicle cultural de primer ordre. Internet i les noves formes de distribució de continguts hi han ajudat enormement. També la fragmentació del temps que caracteritza l’era actual, amb una economia de l’entreteniment basada en la capacitat de captar l’atenció en un magma sobresaturat d’imatges i significats.

El poder transformador del cable

En l’auge modern de les sèries hi té una incidència determinant l’èxit del model de programació dels canals de cable nord-americans. “No és televisió, és HBO”, era el lema del famós canal que va produir fites com Los Soprano o The wire. A diferència dels canals en obert o networks, HBO no depèn del públic en general, sinó de clients de pagament. No necessita seduir tots els espectadors, només una massa crítica. En aquest context les sèries es poden permetre ignorar les convencions del mercat massiu i, per tant, qüestionar la moral dominant i trencar tabús socials.

Alliberats del jou de l’audiència, els horitzons expressius s’expandeixen. Un mafiós que mata sense remordiments pot ser el protagonista d’una sèrie. Els policies poden ser corruptes i els criminals nobles. I fins i tot es pot parlar de sexe sense eufemismes i representar-lo explícitament. “Que es foti l’espectador mitjà”, va proclamar el creador de The wire, David Simon, en una carta ja famosa dirigida als directius d’HBO per reivindicar la seva llibertat creativa, resumint l’esperit del nou paradigma de ficció. No es tracta d’agradar a la majoria, sinó d’entusiasmar una minoria. I la recepta per aconseguir-ho són obres originals i arriscades.

Durant els últims 10 anys la fórmula d’HBO s’ha propagat com un virus per la resta de canals de cable nord-americans. Showtime, el gran rival d’HBO als Estats Units, s’ha apuntat al carro de la ficció, i fins i tot una cadena que portava dècades especialitzada en cinema clàssic nord-americà, AMC (American Movie Classics), s’ha passat a les sèries produint-ne algunes de tan conegudes com The walking dead, Breaking bad i Mad men. La competència té un principal beneficiat: l’espectador, que pot disfrutar d’un ventall de possibilitats en matèria de sèries fins ara inimaginable.

El domini de les sèries de televisió també s’ha alimentat de la crisi de Hollywood com a proveïdor d’entreteniment adult de qualitat. Dominats per grans conglomerats empresarials al·lèrgics als riscos, els estudis han deixat de fer pel·lícules que no siguin apostes segures i concentren els seus esforços en els films esdeveniment i les franquícies. Les pel·lícules de pressupost mitjà i estrena limitada dirigides a un perfil de públic urbà i adult estan en vies d’extinció a Hollywood. L’espectador nord-americà adult i una mica exigent, desterrat de les sales de cinema, ha rebut amb els braços oberts unes sèries que ofereixen la transgressió i complexitat que ja només troba al cinema quan s’acosta la temporada dels Oscars.

No es pot simplificar tot plegat afirmant que actualment el millor cinema es fa a la televisió, especialment fora dels Estats Units. Però en alguns aspectes, el sorpasso televisiu és un fet. La ficció dramàtica basada en històries originals no té gairebé espai a Hollywood, mentre que la televisió s’ha convertit en el paradís dels guionistes. I cada vegada són més els autors de prestigi que s’acosten a un mitjà del qual abans sempre fugien. En alguns casos la visita és fugaç i el director es limita a dirigir el primer episodi, imprimir-hi el seu segell i supervisar-ho des de la llunyania, com Scorsese a Boardwalk empire. Però d’altres com Steven Soderbergh a The Knick s’impliquen fins al punt de dirigir tota una temporada. Fins i tot l’actor més de moda pot avenir-se a protagonitzar una sèrie tancada, com és el cas de Matthew McConaughey a True detective. La televisió ja no és el cementiri dels actors de Hollywood, sinó el seu refugi daurat, un mitjà capaç de catapultar -o ressuscitar- una carrera.

Els Estats Units han sigut l’epicentre del terratrèmol dels últims anys amb les sèries, però el moviment sísmic també té altres focus. El Regne Unit, per exemple, ha vist com podia aprofitar la seva llarga experiència en dramàtics per eixamplar encara més el seu mercat, ajudat per la llengua. L’augment de la demanda ha afavorit la internacionalització. Indústries modestes com l’escandinava col·loquen les seves ficcions - Borgen, 1864, Forbrydelsen - en el circuit internacional. I cal computar també l’enorme capacitat dels Estats Units d’adaptar sèries al seu mercat, siguin franceses ( Les revenants ), espanyoles ( Los misterios de Laura ) o catalanes ( Polseres vermelles ), per citar exemples pròxims.

Les xifres manen

Algunes xifres demostren la preponderància de les sèries. Quan aquest març Netflix va estrenar la tercera temporada de House of cards el 45% de la banda ampla consumida als Estats Units es va dedicar a descarregar els capítols d’aquesta sinistra ficció política. De fet, un diumenge qualsevol, sense estrenes, Netflix ja acapara el 30% del consum d’ADSL (per a un servei que també inclou pel·lícules). Una sèrie com Juego de tronos s’emet simultàniament a 170 països. No hi ha una dada oficial de l’audiència global de la sèrie, però a la suma de cada país caldria afegir-hi la gens menyspreable audiència de la república pirata: 48 milions de descàrregues el 2014 a BitTorrent, cosa que el va convertir en el xou més baixat des d’aquesta plataforma. Els productors, per cert, no s’esquincen les vestidures: a aquests nivells, la pirateria ajuda a convertir en global el fenomen i l’estudi continua venent la sèrie a 170 mercats nacionals gràcies a aquest impuls.

La producció també ha viscut un Big Bang. L’any 1999 les cadenes de cable dels Estats Units van filmar 23 sèries. L’any passat, segons Variety, la xifra s’havia multiplicat fins a les 145 produccions. L’explosió de títols ha anat acompanyada d’un augment també en el nombre de plataformes: Netflix, Amazon o PlayStation, per esmentar-ne tres que han nascut fora de l’ecosistema televisiu. Com més oferta, més capacitat de personalització, cosa que torna a encaixar perfectament amb una tendència cultural de l’era d’internet. Els estudis ja no es veuen obligats a fer sèries antibiòtics -d’ampli espectre- amb les quals congregar el màxim nombre de membres de la família al sofà. Cadascú té ara la seva pantalla i demana la seva medecina particular, en forma de continguts molt més cenyits als seus interessos.

L’audiència continua manant, però els audímetres ja no són els únics governants. Les plataformes de televisió es mouen també pel factor prestigi. Una sèrie com Orange is the new black és, també, un anunci: el reclam per fer-se usuari de Netflix. Breaking bad forma part de l’Olimp de les sèries, però la seva primera temporada va tenir unes audiències discretes.

Un altre factor que explica com les sèries s’han convertit en el reflex més compartit de la cultura i els valors contemporanis, si més no a Occident, és la permanència en el temps i la capacitat d’esdevenir socials. Tot i que les noves formes de consum han rebentat el tempo tradicional, d’un capítol a la setmana i descansos de mesos entre temporades, les sèries disparen uns quants cops allà on el cinema només ho fa un cop. És més fàcil, aleshores, situar personatges en l’imaginari col·lectiu, siguin Toni Soprano, Don Draper, Homer Simpson, Carrie Bradshaw o el doctor House, i convertir-los en reflexions sostingudes sobre la condició humana.

En una enquesta feta als Estats Units el novembre del 2013 un 61% dels usuaris admetien que miren entre dos i tres episodis d’una sola tacada (és a dir, la durada d’una pel·lícula, aproximadament). La mitjana era una dosi de 2,3 capítols per sessió. Tot i que la intuïció faria pensar que és un fenomen de joves, les dades demostren una distribució bastant regular per l’arc d’edat. I quan Netflix va estrenar la segona temporada de House of cards un 2% dels seus usuaris -poca broma: 670.000 persones- van veure els tretze episodis durant el primer cap de setmana. És a dir, van pronunciar fins a dotze cops la frase més repetida pels malalts de sèries: un capítol més, sisplau.