La caiguda de Rato sacseja l’estratègia del PP

Madrid“Faré una política com la que va fer Rato durant vuit anys”. La promesa la feia, a l’Hospitalet, Mariano Rajoy a la campanya per a les eleccions generals del 2008. L’exvicepresident espanyol havia sigut el convidat sorpresa del PP català en aquell acte, que intentava aprofitar la imatge de moderació i rigor que encara l’acompanyava. Avui ja ningú busca la foto al seu costat. Al contrari. La Moncloa ha deixat caure definitivament qui va ser, fins fa poc, un símbol del centredreta i l’esperança blanca per a molts. Ahir ningú va negar que Rato s’hagués acollit a l’amnistia fiscal del 2012 ni tampoc la informació que el Sepblac, la unitat d’intel·ligència financera, l’estigui investigant per blanqueig de capital. Els silencis i les mitges paraules ho deien tot.

Els populars han optat finalment per trencar qualsevol relació amb el seu antic company de viatge i desmarcar-se’n en públic. L’objectiu ara és minimitzar a les urnes l’impacte d’unes revelacions -avançades pel diari digital Vozpópuli- que toquen de ple l’estratègia electoral dissenyada per Rajoy: fiar-ho tot al prestigi de la gestió econòmica i limitar a unes quantes “pomes podrides” els casos d’irregularitats a les seves files. L’oposició ja va disparar políticament cap al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, deixeble de Rato i impulsor de l’amnistia. El PSOE en va demanar la dimissió.

Per intentar sobreposar-se a un cop tan dur per a la militància conservadora -abans del cas Bankia la seva popularitat interna no tenia res a veure amb la de Bárcenas- el govern espanyol va anunciar que demà, al consell de ministres, aprovarà la llei que aixecarà parcialment la confidencialitat de les dades fiscals i permetrà conèixer el llistat dels grans deutors amb l’Agència Tributària. Al quart trimestre de l’any se sabran els contribuents que, a 31 de juliol, deuen més d’un milió d’euros a la hisenda pública.

Els excompanys se’n desmarquen

Més enllà d’aquest anunci puntual, la consigna governamental era que les institucions funcionen i que a tothom, tingui el cognom que tingui, se li aplica la mateixa vara de mesurar. “Tots hem de complir les nostres obligacions tributàries”, va dir Montoro, que no va voler confirmar explícitament si s’està investigant el seu excompany de govern. Una prudència que contrasta amb l’actitud en altres casos semblants, com el de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. El responsable d’Economia, Luis de Guindos, que ha mantingut una relació més tensa amb Rato els últims temps, també va apel·lar al “deure de secret” per no aprofundir en la situació. No obstant, ningú va sortir en defensa de l’exdirector gerent del Fons Monetari Internacional.

Amb la campanya electoral de les eleccions municipals i autonòmiques a la cantonada, el PP va tirar d’argumentari per marcar distàncies i, al mateix temps, esbossar un tímid to d’exigència. L’equilibri no era fàcil per a uns dirigents que, durant anys, han elogiat la política que va desenvolupar entre el 1996 i el 2004, a cavall de la bombolla immobiliària. L’octubre de l’any passat, la direcció del carrer Génova ja va haver de passar pel tràngol de donar-lo de baixa com a militant per l’escàndol de les targetes black de Bankia. No era un pas fàcil per a Rajoy i la secretària general, María Dolores de Cospedal: estaven allunyant del partit el “successor natural” d’Aznar, tal com ell el va designar, l’home que va rebutjar dues vegades ser el candidat a la presidència espanyola.

Superat aquell capítol, els esforços dels populars s’havien centrat a intentar oferir una imatge de regeneració democràtica a través de les noves lleis aprovades al Congrés. Es tractava de consolidar un perímetre de seguretat que els permetés arribar al cicle electoral d’aquest 2015 sense que cap ombra tapés el discurs de la recuperació econòmica. Les noves informacions són, però, un torpede a aquell disseny. L’interrogant és la dimensió i la durada de l’ona expansiva. ¿Estem davant d’una operació de voladura controlada amb prou temps perquè Rajoy se’n pugui refer? El temps ho dirà. Dirigents populars com l’alcaldessa de València, Rita Barberá, o la candidata a l’Ajuntament de Madrid, Esperanza Aguirre, ja van reclamar ahir “explicacions”. La majoria admetien la seva decepció personal. “No és un tema personal, és gravíssim”, va dir l’eurodiputat Esteban González Pons, fent un pas més.

Més gruix ideològic al missatge

L’entorn de l’exvicepresident va fer arribar a alguns mitjans de comunicació que abans d’acollir-se a l’amnistia fiscal del 2012 havia consultat els seus plans amb el govern espanyol. Si aquesta informació fos certa, estaria fent còmplice de la situació membres de l’executiu i, sobretot, reforçaria la tesi que el PP de Rajoy ha optat per trencar en aquest moment, conscientment, tots els lligams que els unien.

Mentre la dreta intenta sobreviure electoralment a la tempesta, el secretari general socialista, Pedro Sánchez, va reclamar a Montoro que plegui. “Per decència política abandoni l’escó i dimiteixi com a ministre”, li va exigir. L’oposició reclama saber si Rato és un dels 705 contribuents investigats per l’organisme antifrau després d’haver regularitzat el seu patrimoni.

Els dards contra els que són o han sigut artífexs de la política econòmica del PP coincideixen en el temps amb les veus que, des de dins del partit, alerten del risc de fiar-ho tot a l’economia per guanyar les eleccions. L’endemà de la votació al Congrés sobre la reforma puntual de la llei de l’avortament -que ha evidenciat les tensions internes- la FAES, la fundació de José María Aznar, va avisar Rajoy del perill de la fuga de vots si no dóna més gruix ideològic a la seva proposta. El cas Rato complica l’estratègia de basar-ho tot a les espatlles dels seus gestors econòmics.