Les alarmes als tretze anys. L'editorial d'Antoni Bassas

Els detalls que hem sabut de la tragèdia d’ahir en un institut de Barcelona permeten formular dues afirmacions: que estem davant un fet aïllat i que el menor va patir algun trastorn mental.

Per molt que ens costi d’acceptar, fets com aquests poden passar, però afortunadament no passen mai, o gairebé mai, com per desgràcia haurem de dir a partir d’ara.

Segons el relat dels companys o els mestres que tractaven l’agressor, el noi hauria verbalitzat que tenia una llista negra de gent a la qual volia eliminar, que un dia aniria a l’institut a “matar professors i companys i que després se suïcidaria”, però els seus companys no s’haurien pres seriosament les amenaces. I segons el que va dir el professor d’educació física que el va calmar i detenir amb una abraçada, el noi va dir que “sentia veus” que l’impulsaven a matar.

Estem, per tant, davant una doble tragèdia: la del professor mort, un professor substitut que, per cert, ahir acabava la substitució, la dels professors i companys ferits, i la de tota la comunitat educativa del centre, sobretot els nois i noies que ahir es van fer més grans de cop, d’un cop molt dolorós. I per un altre, la tragèdia del noi i la seva família. El noi tenia una germana més gran a l’institut, que segons el que han explicat el seus companys, mai no havia donat cap problema.

A les darrers hores hem sentit veus indignades perquè un menor de 13 anys és inimputable. No és fins als 14 anys que un menor pot ser jutjat, i encara per un jutge de menors, i en aquests casos no se li imposen penes, sinó mesures, i la plena responsabilitat penal no s’adquireix fins als 18. No es perdin l’article que en fa avui la catedràtica de dret penal Esther Giménez Salinas, que explica que “això no significa, per descomptat, que els menors no siguin prou intel·ligents per entendre la il·licitud d’un fet, però la resposta penal que cal donar-hi ha de ser clarament diferenciada de la de l’adult. Això és així des del dret romà”. Insistim en aquest punt, perquè per més horrible que sigui la mort de la qual va ser autor, la ràbia que fa pel pobre mestre substitut, estem parlant d’un noi de 13 anys davant el qual penso que és més important que el rehabilitem que no pas que el castiguem. La prioritat ha de ser que aquest noi, que viurà tota la vida amb el pes del que ha fet, no hi torni i pugui fer vida normal, més que no pas calmar la nostra set de justícia –o de venjança– clamant un càstig.

Ara bé, sobta l’arsenal amb què el noi es va presentar ahir a l’escola: una ballesta, un matxet i material per fabricar-se un còctel Molotov. Sobta que parlés de llistes negres i de matar i que arribés a fer-ho, sense que no s’encengués cap alarma al seu pas i en el seu entorn, començant pel més pròxim, que és el de la família.

Una darrera reflexió de caràcter general. Aquest noi té 13 anys. Als 13 anys, molts nois i noies ja s’han emborratxat o han fumat porros. O han tornat a casa de matinada. La nostra és una societat que està donant grans espais de llibertat als menors. Però no estic segur que algú hagi recordat als nois o noies que a més llibertat, més responsabilitat.

Sense oblidar un darrer factor: l’accés il·limitat a tot el coneixement a internet, que ara ja és a la butxaca del seu mòbil. Tampoc estic segur que, de la mateixa manera que ens amoïnem per la seva dieta alimentària, pel que mengen, ens preocupem per la seva dieta cultural i d’oci, el que consumeixen, el que es fiquen als ulls i a les orelles, tant si parlem de sèries, de vídeos, de música, de videojocs, com de la seva pròpia imatge. Hi ha una muntanya d’estímuls a la xarxa, que els cauen cada dia sobre el cap. A vegades són estímuls-brutícia, com diem de la televisió. Si als adults ens costa controlar-los, com no els ha de costar controlar-los als adolescents?