Com estan? Empatxats de Barça, probablement.
En descàrrec de l’excés blaugrana, la final de la Champions és un aparador mundial. A sobre, aquesta cinquena Copa d’Europa arriba acompanyada d’un fet que no havia passat mai a la història: guanyar el triplet per segona vegada.
Per això, avui, l’ARA ha sortit amb un suplement de setze pàgines per guardar, amb les imatges que més desitja veure un seguidor, els seus jugadors aixecant un trofeu. I, al costat, fotos com la de la Xana, la filla de Luis Enrique, fent voleiar la bandera que Piqué va clavar al centre de l’estadi olímpic de Berlín. O Messi, besant la copa de la Champions que amb tota seguretat li posa la catifa vermella per a la seva cinquena Pilota d’Or. O la foto de Messi, Suárez i Neymar, una imatge que simbolitzarà una època. O un adéu a Xavi, el capità. O aquesta mirada entre escèptica i defensiva de Luis Enrique, d’un ‘marathon man’ escardalenc, l’home que ha igualat Guardiola: en el seu primer any, ho ha guanya tot, que aviat és dit.
Al costat d’aquestes imatges la xarxa va plena de la seva pròpia producció amateur. Què dir d’aquesta simulació d’una rua madridista on s’està celebrant el Pitxitxi de Cristiano Ronaldo. O el vídeo d’un aficionat que des de la graderia de l’estadi de Berlín es treu el mòbil de la butxaca i enregistra el contraatac que culmina Neymar amb el gol amb què es va abaixar el teló.
L’empatx blaugrana d’aquests dies és degut, és clar, a l’imbatible matrimoni entre l’esport professional i la televisió. L’esport de masses ja ho era abans de la tele i ara ja és global. I a sobre, l’espectacle és molt bo. En bona part perquè el Barça té el millor jugador de la història a les seves files. Des que Messi és al primer equip, la temporada 2004-2005, fa deu anys, sembla com si el Barça hagués obert una ampolla de cava i no paressin de rajar-ne títols: 7 lligues i 4 Champions. Adverteixin als més joves que això ni és normal ni és per sempre. En aquest punt vull parar un moment, perquè ahir va parlar Messi. No parla mai, i sempre és interessant veure per on va. I ahir va dir que “després d’un any difícil i dur que ens ha costat molt, ens hem aixecat. Ha estat espectacular, cal gaudir-ne i molt”. Notin això: acaba de guanyar-ho tot, però què li ve al cap: que l’any passat ho va passar malament. Com ens marquen els fracassos, i com se n’aprèn. Caure i treballar sense excuses per tornar-hi. Aquesta pot ser una lliçó també per explicar als més joves.
Mirin, avui he agafat el ‘Marca’ i he llegit un comentari firmat per Roberto Palomar que recull les deu lliçons que diu que el Barça ha donat i que el Madrid faria bé a aplicar-se. Diu coses com que el Barça té projecte, mentre que del Madrid de Florentino només sap dir que “el estilo es ganar”, ‘pero no dice cómo’, probablement, ‘porque no lo sepa’. Parla de planter, compara Messi amb Cristiano, de com ha marxat Xavi –en això, tots, Xavi el primer, hem estat de sort: si arriba a marxar l’any passat, el final hauria estat per la porta del darrere–. Diu que al Barça l’entrenador se’l respecta i a Madrid és una ‘kleenex’ perquè Florentino denigra la professió d’entrenador.
I dues finals: “Nadie duda que estamos en la època del Barça”. I “esto es futbol, un dia estás arriba y otro dia estás abajo”.
Aixecades les copes, escombrat el confeti i escrita una nova línia a la Viquipèdia, la vida torna a la normalitat.
El Barça s’enfronta a unes eleccions presidencials perquè encara que ho hagi guanyat tot, ha estat mal governat. El Barça s’enfronta a un any que ve difícil, perquè repetir aquesta temporada diria que és impossible.
Sentit això de Messi o d’estar a dalt i a baix, penso en allò del suflé sobiranista. No hi ha suflés. Hi ha feina ben feta o mal feta. Quan avui li treguin el vestit blaugrana al diari, veuran el tema del dia: com està fent recentralització de l’Estat amb Rajoy al govern. Els expliquen quins són i com treballen els organismes Cora i Opera que fan possible la involució autonòmica.
Si alguna lliçó m’emporto d’aquest segle d’or del Barça, aquest segle XXI, és que ni les victòries ni les derrotes han de ser per sempre.