Atès a casa com si fos a l’hospital

BarcelonaSi per a qualsevol persona anar d’urgències a l’hospital és un enrenou, per al Joan és un daltabaix afegit. “És un desastre perquè es posa nerviós en veure gent estranya i és difícil controlar-lo. És millor no treure’l de la seva rutina”, explica la seva germana Mercè. El Joan té 65 anys i una epilèpsia que li ha provocat una discapacitat física i intel·lectual. Ell és un dels 56 residents del Centre Riudeperes (Osona), gestionat per l’Associació Sant Tomàs per a persones amb discapacitat intel·lectual severa. En aquest centre ja treballen amb un model integrat de serveis socials i sanitaris que ha permès reduir els ingressos hospitalaris i potenciar les atencions domiciliàries. “Fins ara, si un pacient tenia febre, se l’enviava a l’hospital, però ara hem fet polítiques d’entesa amb l’àrea bàsica de referència, amb l’Hospital de Vic i amb el 061, i així hem aconseguit reduir entre un 70% i un 80% la necessitat d’enviar un pacient a l’hospital per consultar l’especialista”, diu Carles Blay, que a més de dirigir el programa català de cronicitat és el metge de família de Riudeperes. Quan realment cal anar a l’hospital, les visites s’adapten a aquests pacients per evitar llargues esperes, conductes agressives i patiments innecessaris.

També s’ha fet un pla individualitzat per a cada pacient -quins medicaments pren, qui el cuida o quines preferències d’atenció té- acordat entre els professionals, la família i el pacient, si és possible. Aquesta informació està disponible en la història clínica compartida, cosa que permet donar la millor resposta a qualsevol hora qualsevol dia de l’any. “És una tranquil·litat per a la família”, diu la Mercè. I tot es fa des del territori. Si fins ara la premissa era “a l’hospital, atès com a casa”. Ara el paradigma és un altre, “que quan calgui se l’atengui a casa com si fos a l’hospital”, diu Blay. L’augment de l’esperança de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual planteja nous reptes: “S’han d’afrontar infarts, càncers de mama i artrosis i això no s’havia posat mai sobre la taula perquè aquestes persones no arribaven a vells”. Tot i que l’atenció mèdica d’aquests pacients s’havia d’enfocar d’una manera diferent perquè no poden expressar els símptomes o tenen més resistència al dolor, al final la realitat és que “no hi ha tantes diferències”, conclou Blay.