Àngel Guimerà

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsLa poesia catalana ha tingut en el venerable mestre que acaba de desaparèixer la figura més alta i significativa. La seva llum il·lumina cinquanta anys de la nostra literatura. Des de l’any 1875 en què Guimerà obté als Jocs Florals el seu primer accèssit, fins a 1923, data del Segon llibre de poesies, el poeta de L’any mil projecta el seu geni damunt totes les promocions literàries que es succeeixen. Poeta encès i tempestejant, totes les passions han cantat en el seu vers. La lírica guimeraniana és feta de foc i d’acer. Hi creixen, també, però, les roses blanques de la melangia, i quan la inspiració que ama els grans escenaris es reclou entre les llunyanes parets fumades de la llar o evoca les cançons dolces de la mare, diríeu que un plor silenciós, greu, viril, apaga la remor apassionada. En l’obra d’Àngel Guimerà podeu cercar-hi l’idíl·lic, l’heroic, l’elegíac; pàgines de la tendresa de L’escala de la pomera conviuen amb els versos ferrenys de La mort del joglar ; L’any mil i Poblet, llampeguejants, lívids de passió, precedeixen les estrofes emocionades que diu el poeta a A una morta. La lírica d’Àngel Guimerà és tot un món; hi xiulen els vents de la muntanya; hi gemega la soledat dels camps; hi canta sovint l’ocell dalt de l’arbre. Ara, en el moment dolorós i senzill del traspàs, quan, amb tot el nostre poble, plorem la mort del poeta, costa d’anar-se aturant a cada recolzada de la seva obra i gustar-hi més amagades sentors. Fixem-nos, però, en un caire de la poesia d’Àngel Guimerà: Guimerà, poeta civil. Els records, les angúnies, les volences de Catalunya, han brollat, clares i belles, en els versos de Guimerà. Si Maragall, que era, a més a més de poeta, intel·lectual, “sentia i pensava pel seu poble”, Guimerà ha sentit i ha pensat amb el seu poble. Cap passió no ha cremat una roentor tan viva en els seus versos com la passió col·lectiva. Catalunya plora avui, profundament trasbalsada, la mort del poeta gloriós. [...]