Andersen

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsSembla que no us conti res d’importància aquest velletó del nas llarg i la cabellera bondadosa. I, no obstant, ell ha triat el procediment més segur: no la vida jugada per grans energies tumultuoses, potents per damunt les energies dels iguals, sinó la vida dins de formes humils, cors magnànims dins de cinyells esquifidament limitats. Una vida comprimida, per tant, si val el mot. Això podria dur a un trist humorisme; no per altres camins hi mena Cervantes el seu Don Quixot. Però Andersen desembarassa la realitat esbarjosa; cap nosa no deixa entre la seva frèvola criatura i els horitzons heroics; són els bons desigs, les aspiracions encelades, el sacrifici mut, la ingenuïtat invulnerable, que van a la conquesta, que desconeixen els perills, que es sublimen a la fi de la bona guerra en la victòria o en el martiri, que tot és triomf. En aquesta perspectiva així oberta a les consecucions alades, només aquelles forces que són incommensurables amb el temps i amb l’espai tenen bel·ligerància; la dura llei de les relativitats, és superada per una més vasta ironia: davant allò que no té límits, tot allò que és limitat és ça com lla igual; per això dins la nit augusta, l’estel infinitament lluny és igualment posseït per un moment d’admiració del grill negre o del poeta fantasiaire o del Polifem ferotge. En Andersen, tot és situat dins aquesta nova realitat alliberada. [...] Tota crítica per sota d’ell. Massa coses de les “que donen preu a la vida” hi van compromeses. Fan totes plegades, con en Dickens, la felicitat, que en aquest món viu no tan dels magnes trasbalsos heroics d’un dia, com de la continuïtat de gràcia, de tendresa i de renunciament. Tantes bones veritats ens són donades sota aquests mites primitius, com aquell que no conta res d’importància. Només que no errem el camí d’aprendre-les, que no és cap camí de gust literari, sinó un camí de fe, de pura fe pueril.