Abast de la doctrina social pontifícia (1962)

De l’article de Casimir Martí (Vilanova i la Geltrú, 1926 - Barcelona, 2021) en un número de Qüestions de Vida Cristiana (IV-1962) dedicat a l’encíclica Mater et Magistra de Joan XXIII, document de maig del 1961 que va esperonar una renovació del catolicisme. Aquest mes fa anys de la publicació d’aquesta peça de Casimir Martí, teòleg i historiador del moviment obrer.

[...]

L’encíclica Mater et Magistra de Joan XXIII, promulgada el 15 de maig de l’any passat, es destaca, en general, pel seu llenguatge intel·ligible. L’escull de l’estil sembla que hagi estat, en gran part, esquivat. Queda, amb tot, un risc, que és inevitable en la lectura de l’ensenyament social de l’Església, sigui el que sigui el document de què es tracti: el de no saber-se situar, en cada moment, en el nivell de la reflexió on veritablement es mouen els Pontífexs quan parlen de temes econòmics, polítics i socials; dit amb altres paraules, el perill de no trobar, en els judicis emesos, l’esperit que els dicta. [...] Llegir els documents pontificis en matèria política, econòmica i social, amb una preocupació exclusivament política o tècnica, porta inevitablement a quedar-se enlluernat per les primeres impressions. La doctrina social de l’Església és, llavors, interpretada com una presa de posició interessada, de combat, de polèmica al nivell del que és discutible entre els homes. Sols una consciència clara del punt de partença de la doctrina social de l’Església pot ser un garantia sòlida d’entendre aquesta doctrina en el seu significat veritable. [...] El fenomen de la socialització, judicat per aquesta encíclica, pot servir-nos de model concret de com és formulada, de fet, la doctrina pontifícia, i de com hi queda integrat l’element absolut i invariable, juntament amb els elements contingents i mudables. [...] Aquest és el dinamisme de la vida de l’home en la societat que és recollit en la descripció que Mater et Magistra dona del bé comú: condicions socials “concretes”, en “moviment perpetu”, que fan possible el desplegament “integral, en profunditat”, de la persona. Per tal de percebre la manera com, en la mateixa encíclica, queden reconeguts els límits propis de tot judici moral, n’hi ha prou amb llegir les afirmacions repetides en cada una de les parts més importants del document sobre la incapacitat de l’Església per a donar directrius polítiques o tècniques, en un mot. La necessitat de reformes en l’empresa, en l’agricultura, en la relació mútua entre els sectors de la producció i entre les nacions desigualment desenvolupades, les tensions entre la intervenció de l’estat i la iniciativa personal en el terreny de l’economia, la mateixa raó de ser de la institució de la propietat privada, tenen la seva norma immutable en les exigències de la persona humana. Però, en el moment de les decisions concretes, existeix normalment un horitzó més o menys ample on caben, “fins entre els mateixos catòlics rectes i sincers”, veritables “divergències”.