Tony Bennett & Lady Gaga, el ‘crooner’ i la diva pop

Calella de PalafrugellLady Gaga, de nom real Stefani Germanotta, sap perfectament que unint-se a Tony Bennett, un dels crooners més emblemàtics del jazz vocal nord-americà, juga en una lliga que no és la seva, però tot i així ha decidit llançar-s’hi de cap. Després d’enregistrar plegats el disc a duo Cheek to cheek (2014) —premi Grammy al millor disc de pop vocal tradicional—, s’han embarcat en una gira mundial en què posen a prova la fórmula tan sui generis que han trobat per fer encaixar l’elegància immutable de Bennett, de gairebé 89 anys, amb la irreverència i l’excentricitat de la superestrella del pop, de 29. La barreja, com es va comprovar en el seu pas pel Festival de Cap Roig, resulta atractiva i ambiciosa, sobretot a nivell musical. Es tracta d’una aposta musical i vocal, i així va quedar palès en una posada en escena ben austera que deixava al descobert algunes irregularitats, per veterania i per inexperiència, que els dos intèrprets van suplir amb complicitat i una sòlida banda de nou músics que exercia de xarxa de seguretat. No hi va haver ni muntatge de llums ni teatralitats impostades més enllà dels sis canvis de vestuari i pentinat que Gaga va brindar a la concurrència, on hi havia grupuscles de fans entregats i sorollosos que, d’alguna manera, reinventaven la idea del glamur que se li suposa a una diva del món del jazz. També van afegir sal, pebre, espècies i una mica de salsa tabasc a un repertori de tall clàssic que va anar transitant per estàndards vitalistes de Cole Porter, Irving Berlin, Billy Strayhorn i Duke Ellington, entre altres autors referencials.

Després d’un inici carregat d’energia en què Bennett i Gaga van cantar a duo Anything goes, Cheek to cheek i They all laughed, els dos cantants es van anar repartint el protagonisme amb intervencions en solitari i alguns moments de lluïment personal. Si bé Bennett va tirar d’ofici i va aguantar amb prou fermesa un repertori exigent que va anar combinant swing uptempo amb balades —tampoc fa faltar un petit homenatge a Frank Sinatra—, la diva pop va ser més irregular. Tot i reblar-ho amb Nature boy i Bang Bang, de Nancy Sinatra, va mostrar-se insegura en moments íntims i de certa èpica personal com La vie en Rose, Lush life i Every time we say goodbye.

Malgrat els alts i baixos, el repertori va fluir d’una manera molt dinàmica: en una hora i mitja llarga de concert es van interpretar fins a vint-i-vuit peces, la majoria extretes del seu nou disc. Això va deixar poc espai perquè els músics aportessin més solos que expandissin la música i va situar el concert en un terreny més pròxim al pop que als gèneres jazzístics.