Ramon Llull

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...] No cal insistir gaire, per ésser cosa sobrerament repetida, en els avantatges que pot procurar a les generacions literàries l’estudi dels nostres autors antics. Si més no, l’idioma en la seva puresa ancestral pot ser-nos un fruitós alliçonament. En l’obra d’En Llull mateix, amb quina puresa, amb quina varietat, amb quina gràcia tan inconfusible, l’idioma hi flueix! Els catalans moderns, avesats a les vacil·lacions i a les incertituds d’una llengua que es torna a crear d’entre la corrupció on jeia de segles, trobem un descans inefable en aquest llenguatge d’En Llull, segur i aplomat, tan radicalment, tan autènticament català. Els provençalismes hi són, certament, abundosos, però els provençalismes no són una cosa aliena a la mateixa essència del català, ans una part d’ella mateixa. Hom arriba fins a lamentar que hagin desaparegut del català posterior. La influència provençal és ben manifesta en la poesia d’En Llull no sols en l’idioma, sinó també en la versificació i en els conceptes. Enmig la confusió de les passions medievals, la poesia provençal florí com un miracle de gràcia finíssima, de tendror elegant i continguda, de passió gentilment arbitrada. [...] Aquesta poesia provençal, cap al nord es trobà amb la vivacitat robusta, amb la truculència ingènua de la gent de llengua d’ oil, i d’aquest connubi va néixer la poesia medieval francesa, tan saborosa i tan realment fecunda. Per la banda de Catalunya, la gràcia provençal s’anà apagant a poc a poc, i al capdavall només queda de provençal un conceptisme, ja ben poc líric, i un hermetisme espès i sovint banal. Llull, però, és una brillant excepció; pocs com ell entre els poetes catalans d’aquell temps, en el conservar les característiques dels provençals. En més d’una de les seves rimes se’n perceben encara les més fresques aromes, Però si aquella dolçor, que s’anava esvaint, floreix encara en Llull, és en ell més viva, més vibrant, convertida en una tendresa més directament humana. [...]