Què pensaria Prat de la Riba?
De Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949) a La Humanitat (2-VIII-1938). Avui fa 97 anys de la mort d’Enric Prat de la Riba, reivindicat en guerra.
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEra el dia primer d’agost del 1917 que moria Enric Prat de la Riba, primer definidor del modern nacionalisme català i primer President de la Mancomunitat de Catalunya. I al cap de vint-i-un anys de la seva mort, qui són els que el recorden i l’honoren i el segueixen en allò que és essencial en la seva doctrina i en el seu mestratge? Els continuadors de l’obra de Prat de la Riba són avui els homes de la Generalitat de Catalunya, són els partits republicans del nostre poble, són els patriotes que lluiten contra els invasors de la nostra terra. No són pas continuadors seus els homes de la Lliga que s’han posat al servei de Franco. Estem segurs que, ahir, els franquistes catalans que un dia van ésser companys, amics o deixebles de l’autor de La Nacionalitat Catalana, no van recordar-se del gran desaparegut sense sentir una fiblada de vergonya i de càstig al mig de llur cor, per molt endurit que el tinguin. Què pensaria Prat de la Riba? Quina curiosíssima coincidència! Francesc Cambó i Joan Ventosa, en uns articles que van publicar a La Veu de Catalunya commemorant el primer aniversari de la mort de Prat, feien exactament la mateixa confidència: que en els moments difícils de dubte i perplexitat, ells es preguntaven: “què pensaria Prat”? [...] Som nosaltres, els catalanistes d’esquerra, els qui mantenim en la qüestió nacional el pensament de Prat de la Riba i commemorem la mort d’aquest, mentre es descabdella damunt el propi territori de Catalunya una guerra que els mals deixebles del Mestre han contribuït a encendre i a allargar. Qui, dins l’Espanya franquista, haurà pogut recordar i lloar, com nosaltres fem ara, el nom i l’obra de Prat de la Riba? No ho haurà pogut, ni ho haurà volgut fer, aquell trist glossador [referència a Eugeni d’Ors, Xènius (Barcelona, 1881 - Vilanova i la Geltrú, 1954)] que un dia va escriure que, per als catalans, “La Nacionalitat Catalana” és el llibre de capçalera.