‘Picasso i els seus amics’

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsFernande Olivier, o, millor encara, Fernande a seques: un nom que no dirà res a molta gent; però, en canvi, quin poder d’evocació no tindrà per a molts amics nostres, alguns desapareguts ja per dissort d’entre nosaltres? [...] Aquella Fernande que per no tenir sabates s’havia d’estar dos mesos sense sortir del taller de Picasso, o no podia alçar-se del llit perquè no hi havia carbó per a la calefacció del taller glacial; aquella Fernande companya del Picasso dels anys de misèria i que no ha sabut ésser-ho dels de prosperitat; se’ns ha destapat amb un llibre vivíssim, a posar al costat de Les veillées du ‘Lapin Agile’, del de Paul Yaki, d’alguns de la col·lecció La Vie de Bohème, dirigida per Carco, i tants altres sobre aquells anys de misèria i de bon humor de la bohèmia parisenca de principis d’aquest segle, en la qual figuren una colla de catalans. La Fernande a penes se’n deixa cap: Àngel Soto, Ricard Canals, Nonell, Manolo, Joaquim Sunyer, Pichot, Enric Casanoves, aquell pobre Casagemas que es suïcidà (algú diu que per ella)... Més o menys episòdicament, al costat d’aquests trobarem més noms coneguts encara: els espanyols Durio, Echevarria, Zuloaga; els literats francesos Moréas, Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Mac Orlan, Carco, André Salmon; els pintors Van Dongen, Matisse, la Laurencin, Vlaminck; més o menys mecenes com els Stein, Maurice Raynald, Frank Haviland; el modista Poiret; [...] Tot aquest món bigarrat i pintoresc circula a pleret per les pàgines de Picasso et ses amis, pintat al natural amb una agudesa d’observació sorprenent. [...] Tota aquella època heroica, quan entre Picasso i Soto tenien un sol parell de guants i els calia dur una mà a la butxaca, Manolo organitzava rifes d’obres seves que duraven tres anys, Van Dongen mantenia la família amb cent francs cada mes, Utrillo pagava el compte de la taverna amb una tela i el pobre Rousseau retratava contra gènere els botiguers del barri, ha desaparegut. [...]