Manuel Pertegaz, el príncep de la Diagonal

Crític d’art i modaAhir al matí va morir a Barcelona el modista Manuel Pertegaz Ibáñez, nascut el 1917 a Olba, a Terol. Quan tenia nou anys es va traslladar a Barcelona amb la seva família, d’origen molt humil, i aviat va entrar a treballar d’aprenent a la sastreria Angulo. De seguida va quedar fascinat per l’elegància que veia pel passeig de Gràcia i la rambla de Catalunya, pels homes encorbatats i les senyores amb models de Pedro Rodríguez, Santa Eulalia o Mme. Renaud de Miró.

El jove Pertegaz va anar encaminant les seves aptituds cap a la moda femenina i es va estrenar fent alguns vestits per a la dona del seu amo. El boca-orella va funcionar ràpid i quan tot just havia deixat l’adolescència ja tenia comandes d’algunes senyores de nivell de Barcelona. Va oferir-se per entrar a treballar a la casa Pedro Rodríguez i Santa Eulalia, llavors les més prestigioses de la ciutat, però no el van acceptar. Finalment, animat per algunes de les seves clientes més fidels, el 1941 va obrir casa pròpia, amb majúscules, a la Diagonal, quan tenia 24 anys.

L’èxit li va arribar molt de pressa i va entrar de seguida a la Cooperativa Española de Alta Costura, acabada de fundar per Pedro Rodríguez i Segismundo de Anta. I dins aquesta institució, que promovia el millor de la moda a l’estat espanyol, va passar a ser considerat entre la flor i nata: els anomenats Cinco Grandes, juntament amb Rodríguez, Asunción Bastida, Santa Eulalia i El Dique Flotante. Fidel admirador de Cristóbal Balenciaga, Pertegaz va captar l’atenció de Carmen Polo de Franco i es va convertir per sempre més en un dels seus modistes favorits. La proximitat amb el poder el va catapultar i cap a finals dels anys quaranta va obrir casa a Madrid. I des d’allà va ser promocionat a escala internacional.

Quan el Govern espanyol va començar a tenir relacions amb l’estranger, la moda va passar a ser una carta de presentació ideològicament poc comprometedora i, en canvi, molt efectiva des del punt de vista mediàtic. Cap als primers anys cinquanta, Pertegaz presentava per primera vegada les seves col·leccions als Estats Units amb bastant ressò, fins al punt que, a la dècada següent, alguns prestigiosos magatzems americans, com ara Newman Marcus, van comercialitzar algunes de les seves creacions. També, un temps després, l’empresa pelletera Ledaspain, fundada a Nova York però també amb seu a Barcelona, li va encarregar models que va vendre per tot el món.

Pertegaz va saber treure profit al contacte amb l’estranger i va renovar-se constantment. A mitjans dels anys seixanta va ser dels primers modistes barcelonins d’alta costura que es van apuntar a la minifaldilla, que va dissenyar, sovint, per a les filles de les seves clientes, i amb això va ampliar l’espectre generacional i va començar a ser aclamat per la joventut de casa bona pròxima a la Gauche Divine. També el va influir, entre d’altres, el dissenyador nord-americà d’origen austríac Rudi Gernreich, pioner de l’Op Art aplicat a la moda. En moltes de les pel·lícules de l’Escola de Barcelona, les actrius porten vestits de Pertegaz.

L’any 1968 va treure al mercat el primer perfum, fabricat per l’empresa Puig, anomenat Diagonal, en honor a l’avinguda on tenia el taller. Més tard, van aparèixer Muy Pertegaz i Pertegaz Sport. A la mateixa època es va plantejar els primers intents d’entrar en la indústria del prêt-à-porter i va obrir una petita cadena de boutiques que no van prosperar gaire, ja que els productes que s’hi venien eren econòmicament poc accessibles per al gran públic. No obstant això va continuar present en el negoci de la confecció amb les marques Pertegaz Punto i Pertegaz Malla, i més tard Pertegaz Studio, i va col·laborar amb les cases de sabates Bravo Java i Durany, a part de les seves línies de complements com mocadors de coll, bolsos, rellotges i paraigües.

La crisi que va patir l’alta costura als anys setanta, d’una banda amb la pujada de l’impost de luxe i la normalització dels sous del personal contractat, i de l’altra, la renovació generacional que va deixar de banda el concepte de vestir bé, va provocar que tanquessin gairebé totes les grans cases de costura. Llavors Pertegaz va tancar la seu de Madrid i es va replegar a la de Barcelona, on va mantenir a poc gas les línies de prêt-à-porter, però treballant exclusivament per a una clientela exquisida, per a la qual feia vestits de festa i de núvia espectaculars. Cap a finals dels anys noranta va començar una línia de confecció d’home que tindria el principal punt de venda a El Corte Inglés.

Entre les seves models icona destaquen Romy, Montse Bulnes i Natàlia Gil, entre d’altres. El fotògraf que ha captat més bé l’essència de Pertegaz ha sigut, sens dubte, Antoni Bernad, amb qui va començar a treballar a mitjans dels anys seixanta i fins al final de la seva trajectòria. Pertegaz va voler imposar un tipus de dona prima, poc sexi i distant, que ell anomenava “cigne”, inspirada clarament en Audrey Hepburn. Tot i això, va acabar vestint tot tipus de senyores, ja que no sempre les més riques eren les més primetes.

De Carmen Polo a Letizia

Entre les clientes predilectes hi havia a Barcelona Bibis Salisachs, la dona de Juan Antonio Samaranch, i a la capital espanyola, Carmen Polo de Franco i Aline Griffith, comtessa de Romanones. Malgrat les seves immillorables relacions amb l’alta societat madrilenya més pròxima al poder, ell va mantenir sempre el domicili a Barcelona i va ser un bon representant de la ciutat, respectat i admirat. De fet, seria un dels emblemes de la gran burgesia local durant dècades. El 1960 va dissenyar les túniques per a les cantants de l’Orfeó Català, i el 1992 una versió del vestit de la Dama del Paraigua per a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics. Va ser distingit amb molts guardons, com el FAD i el Premio Nacional de disseny i moda.

Com a colofó a la seva brillant carrera l’any 2004 va rebre l’encàrrec de dissenyar el vestit de núvia de Letizia Ortiz, que es va convertir en princesa d’Astúries. Paral·lelament va ser objecte d’una gran retrospectiva al Museu Nacional Reina Sofía, que es va presentar després a Barcelona al Palau Robert. L’any 2008, Pertegaz, que continuava en actiu, va adherir-se a la campanya per aturar el desmantellament del Museu Rocamora. Una de les seves últimes aparicions públiques va ser l’any 2010, a la botiga Santa Eulalia, arran de la presentació del llibre Barcelona, alta costura, que lluïa a la portada un dels seus espectaculars vestits, comme il faut!