La Lleva del Biberó tindrà el seu telefilm 80 anys després

Terrassa“Mai no es pot dir que una batalla és xula, però en aquest cas hi ha un context i unes decisions que la fan molt atractiva per fer-ne una ficció. I en canvi no s’havia abordat fins ara”. Román Parrado es refereix a la Batalla de l’Ebre, l’episodi més sagnant de la Guerra Civil, que entre el 25 de juliol i 16 de novembre del 1938 va provocar la mort de més de 20.000 persones. Entre aquestes víctimes hi havia molts nois d’entre 17 i 18 anys, components de l’anomenada Lleva del Biberó, que el govern de la República va mobilitzar com a mesura desesperada per frenar l’avenç de l’exèrcit franquista cap a Catalunya.

Gairebé 80 anys després d’aquells fets, Parrado dirigeix la que serà la primera pel·lícula sobre la Batalla de l’Ebre, un telefilm produït per Televisió de Catalunya, Set Màgic Audiovisual i Enciende TV amb la col·laboració de Canal Sur que es titularà Ebre, del bressol a la batalla. “Hi ha moltes pel·lícules que tenen la Guerra Civil com a rerefons, però aquesta és bèl·lica en el sentit més estricte, perquè parla de la guerra”, remarca el director. Ho farà des del punt de vista de quatre joves membres de la Lleva del Biberó, amb perfils i motivacions molt diversos però que tenen en comú, a banda de la joventut, la candidesa. “És una pel·lícula sobre la pèrdua de la innocència”, explica Parrado.

Un d’aquests personatges és el Pere Puig (interpretat per Oriol Pla), un jove lleidatà que feia de pastor i que estava acostumat a viure “apartat de les masses de gent”. Després de ser reclutat a la força, es troba “desubicat davant la marabunta impressionant que representa la guerra”, però alhora també hi coneix “l’amistat i l’amor”, diu l’actor. Entre els joves que coneixerà hi ha el Fermí Quintana (Enric Auquer), fill de pagès que s’allista voluntàriament amb l’esperança de retrobar un germà desaparegut. Completen el quartet protagonista el Valentí Godall (Àlex Monner), comunista convençut des de la infantesa, i Jaume Comelles (Emilio Palacios), un seminarista que se sent tan amenaçat pels enemics com per alguns companys, que el miren malament per les seves conviccions religioses.

Després de ser reclutats, ells i la resta de joves incorporats per força a l’exèrcit republicà són enviats als anomenats “camps d’entrenament”, on reben una precària formació per preparar-se per a la guerra. “Els assajos són patètics: en comptes de granades els fan llançar pedres, i en lloc de fusells els donen pals. La República estava a les últimes, no donava ni uniformes, i els pocs que donava eren reciclats i tenien les ferides dels que els havien portat abans”, explica el guionista del film, Eduard Solà.

Segons ell, que els protagonistes siguin joves sense cap experiència a la guerra, en comptes de soldats amb un mínim bagatge, fa que “l’espectador s’ubiqui al mateix lloc que ells” i que “els sorprenguin les mateixes coses”. La voluntat del telefilm és mostrar “els sentiments i les emocions” d’aquests personatges, que s’han construït a partir de “memòries escrites de la gent que va viure la batalla” i dels testimonis directes d’excombatents que Solà ha entrevistat. “D’aquesta recol·lecció de vivències en surten les històries d’aquests quatre joves que van viure la guerra a la seva manera”, diu el guionista.

Però Ebre, del bressol a la batalla no posa el focus només al front, sinó també als despatxos on es prenien les decisions que van transformar la vida d’aquells joves soldats. Així, la pel·lícula reconstrueix també, segons el seu guionista, “la tensió política” entre el president de la República, Manuel Azaña (Manuel Morón) -partidari de negociar la pau amb els franquistes-, i el president del govern espanyol, Juan Negrín (Adolfo Fernández). “Expliquem com es va gestar la batalla, que era un pla de Negrín per endarrerir al màxim possible la derrota. Ell considerava que l’única oportunitat que tenia la República era que la Gran Bretanya i França entressin en guerra contra Hitler i que la Batalla de l’Ebre es convertís en la primera batalla de la Segona Guerra Mundial”, reflexiona el director.

El nexe entre aquests dos mons, que evolucionen en paral·lel però que estan absolutament separats, és la secretària d’Azaña (Roser Tapias), que manté una curiosa relació epistolar amb el Pere Puig: el noi ha rebut l’uniforme del pare d’ella, mort al front, i s’hi troba una carta de la noia que decideix contestar sense saber ni tan sols a qui escriu.

La pel·lícula, desenvolupada a partir d’un projecte del productor Oriol Marcos, s’està rodant des de principis de mes a Terrassa, on s’ha ubicat el camp d’entrenament dels reclutes i el despatx d’Azaña -que efectivament es va instal·lar a la ciutat vallesana, tot i que les gravacions no s’han fet al lloc real-. Durant els pròxims dies l’equip es traslladarà a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre per enregistrar les escenes de la batalla en algunes de les localitzacions autèntiques, com les trinxeres de Vilalba dels Arcs o la serra de Pàndols.