Dues menes de catalanisme
De l’article de Just Cabot (Barcelona, 1898 - París, 1961) a Mirador (8-V-1930). Els mals latents d’un cert catalanisme pintoresc rebroten en èpoques de canvis i transicions.
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDes d’aquestes pàgines s’ha dit que “Mirador ” era el periòdic de l’home del carrer, que no pertanyia a cap partit polític, encara que se li puguin retreure simpaties i antipaties. [...] Hem exercit una tasca de comentari i de crítica raonada, en la qual, no cal dir-ho, ens han ajudat moltíssim els amics que honoren aquestes pàgines amb llurs treballs. Tenim la pretensió d’haver creat un òrgan on, respectant les normes sense les quals no es forma part d’Europa, cadascú ha pogut expressar-se amb llibertat. No volem parlar de l’acollida que el to i l’esperit del setmanari hagin pogut trobar. De totes maneres no serà sobrer de constatar la desorientació que l’immancable babau no ha pogut dissimular davant alguns comentaris i algunes actituds nostres. Ens referim al primari arborat de fe cega i introntollable, incapaç de destriar, per al qual tot és bo mentre s’ho pugui empassar cuinat en catalanisme. I com que els muntadors de “tinglados” ja miren prou d’amanir així llurs iniciatives, el primari ho accepta tot a ulls clucs. I això no ha ocorregut pas solament en temps de la passada dictadura. Ha estat un mal que flagel·là el país abans d’ella, i que és de témer que rebroti, com d’altra banda ja se n’observen símptomes. Per un catalanisme mal entès, no era possible de fer reserves a res català, per atrotinat que fos. Per exemple, calia creure en certes glòries, sota perill de ser titllat de mal patriota; era mal vist malparlar dels Pomells de Joventut o de l’arquitectura del senyor Puig i Cadafalch, etc. Per cada espectador al qual queia la cara de vergonya davant un cuplet català cantat en un music-hall tronat del Paral·lel, o davant un quadro de revista amb les muntanyes de Montserrat al teló de fons i una pastoreta agenollada, n’hi havia uns quants centenars que s’escorxaven les mans aplaudint i s’enrogallaven udolant d’entusiasme. Els qui no hem cregut en l’obligació de moltonejar darrera interessos que els interessats volien fer passar per patriòtics, hem estat -devem estar-ho encara- mal conceptuats pel catalanista primari (i el catalanista primari, com la filla de la portera àvida de fulletons, pertany a totes les classes socials). [...]