Alejandro Sanz desferma la bogeria a Cap Roig
Un segon concert del madrileny tanca avui la quinzena edició del festival empordanès
Calella De PalafrugellDesprés de tres anys de silenci discogràfic, el cantant i compositor Alejandro Sanz (Madrid, 1968) ha tornat a posar la maquinària en marxa amb un nou disc i una nova gira amb regust marcadament dolç i energies renovades. Sirope (2015), el seu desè treball d’estudi, juga volgudament tant a endolcir com a embafar, tant a posar-hi una mica de sucre com a excedir-se per trobar-hi la part amarga. Musicalment representa una nova fita compositiva: aquesta vegada incorpora influències del funk i del R&B contemporani per sortir del confort del rock-pop amb tocs flamencs i llatins. El resultat és una amalgama densa -com ho podria ser el xarop- en referències musicals, tan ambiciosa com el muntatge en directe que ha preparat per a aquesta gira i que ahir es va poder descobrir a l’auditori dels jardins de Cap Roig, que va tornar a penjar el cartell d’entrades esgotades. Amb el seu segon recital d’aquesta nit, Sanz posa punt final a la quinzena edició del festival de Calella de Palafrugell, que aquest any ha acollit un total de vint-i-tres actuacions, de les qual s’han exhaurit localitats en dinou ocasions, com el concert inaugural de Sting o el de Tony Bennett i Lady Gaga, un dels més destacables d’aquesta quinzena ocasió. El festival tampoc ha oblidat l’escena catalana i ha donat suport a artistes com Els Amics de les Arts, Núria Graham, Blaumut o Mishima i Joan Miquel Oliver.
Acompanyat per una enorme pantalla de leds i una banda de nou músics, en la qual destaca una nodrida secció de vents i presència femenina, el madrileny no ha escatimat recursos per aconseguir un xou impactant en potència sonora i visual que en la proximitat que ofereix l’escenari de Calella de Palafrugell encara va resultar més espectacular. Sanz ja havia avisat en el seu compte de Twitter de bon matí: “Cap Roig, avui [per ahir] no et pentinis...” Quan passaven pocs minuts de les deu de la nit, l’avís es va materialitzar amb El silencio de los cuervos, la primera entrega d’aquest Sirope, una enèrgica peça amb la qual la banda de músics, lliures gràcies als micròfons autònoms, ballaven per tot l’escenari aportant moviment i dinàmica i compensant els pocs dots de ballarí de Sanz. Els tocs funk i de fanfàrria, una constant en aquest nou disc, van desembocar en una coda en forma demarching band que augurava la festa que a partir de llavors tant es viuria a sobre de l’escenari com a la platea. Després de A mi no me importa, també farcida de ressons de música negra, el rock aflamencat de No madura el coco va obrir la porta a un repàs extens de la seva discografia i va posar de cap per avall l’auditori. Desde cuando -del disc Paraíso express (2009) - va acabar de despertar de cop el públic, que va actuar com un gran cor. Amb Quisiera ser l’audiència va tornar a embogir.
Repàs a una carrera
Llavors va arribar una de les sorpreses de la nit: Sanz va convidar a cantar Antonio Orozco, que precisament va actuar en un dels concert de Cap Roig l’1 d’agost. Junts van interpretar No me compares, una power ballad del disc La música no se toca (2012), que també va ser àmpliament corejada i va ser sense dubte un dels moments de més intensitat emotiva. Del mateix treball va interpretar el single homònim, que va sonar com una reivindicació sobre l’ofici de músic i va fer aixecar tothom dels seients. Un medley entre Amiga mía, Mi soledad y yo i ¿Y si fuera ella? va preparar l’ambient per a Corazón partío, que al final d’aquesta crònica va ser un dels temes més esperats i ballats de la nit.