Al bell mig de la plaça de Catalunya...

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsA la plaça de Catalunya els dies festius, a la tarda, de sempre hi ha un públic enfeinat. Minyones del Baix Aragó i soldats de galtes inflades de cigrons aprofiten febrosament les quatre hores de passeig de què disposen tot comptant-les passant una mena de rosari amb els grans que formen les avellanes torrades i els cacauets. A la plaça de Catalunya els dies feiners a la tarda, per contra, hi ha un públic desenfeinat. Un públic que converteix tot el flotant lirisme de les tardes del diumenge en una pomposa retòrica i transcendental filosofia. Des de la part alta de la plaça, allà on es veu tota l’horrible perspectiva dels solars tapiats del fons rematats per la silueta de la tronada miniatura de Torre Eiffel, que s’aixeca al terrat de can Jorba, es veu tota la plaça de Catalunya plena de grups de coloms atrafegats omplint llur pedrer i de grups de comentaristes desvagats. Va costar molt d’aconseguir aveïnar coloms a la plaça de Catalunya. En canvi, els comentaristes que abans únicament usufructuaven la porticada plaça Reial, ara, d’una manera tan espontània com lliure s’han traslladat a l’oberta i esbatanada plaça de Catalunya. [...] Potser perquè ara no hi ha censura hom tot passant sent la curiositat una mica morbosa de parar l’orella.[...] . Els grups conserven, al mig, un rotllo com el de les Borses de valors on, còmodament i ben destacats, poden evolucionar i accionar tribuníciament tots els oradors. [...] El millor dels que he vist fins ara és un noi joveníssim que quan parla estira la mà sentenciosament tot fent una anella ajuntant per la punta els dits gros i índex. [...] Aquest orador, amb trucs oratoris de fra Domingo de Campazas, combat l’esport com a desviador de l’espiritualitat de la joventut. Combat el vici i l’alcohol i el cinema... Com molts intel·lectuals, el xicot té el cap més gros que les espatlles. Com tots els anarquistes i naturistes, el xicot té un criteri molt unilateral de la vida. Per això tot escoltant-lo s’arriba a fer pesat. [...]