MadridLa jornada del 8 d'agost a Barcelona serà per a molta gent de les inoblidables, encara que no hi hagi tingut cap participació, i per descomptat haurà d’implicar moltes reaccions i conseqüències en diversos àmbits. Al Suprem, per exemple, com anirem veient. Però la més important afecta òbviament el terreny polític i institucional, pel retorn del PSC a la màxima responsabilitat en la direcció i gestió de la Generalitat amb el nou president, Salvador Illa, home de confiança del president del govern espanyol, Pedro Sánchez. No és un detall menor. Illa haurà de saber combinar el paper de palanca per les reivindicacions de Catalunya, i el de la moderació per evitar un ràpid desgast de l’executiu de coalició entre el PSOE i Sumar; formació, aquesta, que no passa els seus millors dies.
Quant a Sánchez, temps enrere imaginava un PSC radicalment constitucionalista i capaç sobretot de frenar l'independentisme. Qui ho havia de dir, ara tenim a Madrid una direcció socialista molt satisfeta del pacte amb ERC i compromesa a fer un salt qualitatiu sobre el finançament de Catalunya, a partir del disseny d'un model singular solidari però amb àmplies competències que difícilment tindran alguna vegada altres comunitats autònomes.
Què cal pensar de Sánchez? ¿El que diuen el PP i Vox, que vendria la seva ànima per un plat de llenties de poder? ¿O més aviat que segueix el curs de la democràcia i la voluntat popular, i s'adapta als resultats electorals, traslladant-los a la política de pactes més raonable d'acord amb l'equilibri de forces existent? Segurament hi ha una barreja de factors. L'aferrament del líder del PSOE al comandament és intens, una característica de la seva personalitat. Però també l’agilitat amb què és capaç d'avançar pels ràpids fluvials del sistema sense estimbar-se riu avall. En tot cas ara té un gran repte amb l’arribada d'Illa a la presidència de la Generalitat.
El líder del PSC haurà de demostrar les seves qualitats en la pràctica del malabarisme. Quan va felicitar Illa per la seva elecció, Sánchez elogiava la “temprança, sentit comú i capacitat de treball” del seu antic ministre de Sanitat en temps de la pandèmia. El PSOE pot esperar que a la Generalitat torni a assumir-se el concepte de “lleialtat constitucional”, tan ignorat en els darrers anys, però si Illa té alguna possibilitat de sortir del càrrec que ara estrena sense acabar cremat del tot haurà de lluitar a fons pel compliment dels pactes que ha subscrit amb ERC. I no serà fàcil. En algun moment s'haurà de jugar la pell.
I llavors es comprovarà si els socialistes han evolucionat, de la mà de Pedro Sánchez, cap a una concepció federal de l'Estat que durant molts anys van rebutjar als seus congressos. La prova de foc d’aquesta progressió ideològica serà la configuració i destí final del “finançament singular” de Catalunya. Per ara, podem constatar que l’operació dels pactes ha tingut èxit en bona mesura per la discreció que ha acompanyat la negociació amb ERC i els comuns. Però l’acord segueix tenint implicacions sobre les quals s'haurà de fer més llum, perquè es tracta de matèries que afecten el conjunt de l'Estat i en definitiva la seva governabilitat.
D’altra banda, les característiques del mes d'agost, amb una bona part del país de vacances i sense gaires ganes de seguir de prop les novetats i els avatars de la política, han afavorit que el fort soroll provocat per l'aparició del líder de Junts, Carles Puigdemont, sota l'Arc del Triomf, pogués semblar més espectacular que transcendent. Però la seva desaparició posterior, suposadament ajudat per agents dels Mossos d'Esquadra, li dona al fet una dimensió més rellevant. En substància, al Parlament i els seus voltants hem vist dibuixar-se unes línies paral·leles que difícilment es trobaran a l'infinit. Una, l'estil zen de Salvador Illa, anant per feina i reclamant l’eficàcia de la llei d'amnistia acordada per un Parlament democràtic, el de l’Estat. I, per un altre costat, l’aparició de Puigdemont per exposar una estratègia alternativa d’agitació titllant aquest mateix sistema parlamentari d’inoperant davant d’uns jutges revoltats contra la voluntat popular, per després desaparèixer.
La conseqüència, la previsible, que el jutge Pablo Llarena hagi demanat explicacions a la mateixa Generalitat i al govern de Madrid, per via del ministeri de l'Interior. Amb el Congrés inactiu i el líder de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, recuperant-se d’un despreniment de retina, el problema no ha fet més que començar. L’acte d'obertura de l'any judicial al Suprem, el 5 de setembre, presidit pel rei Felip VI, tindrà especials connotacions, sobretot segons qui acabi ocupant la presidència d'aquest tribunal.
El precedent del cas ERO d'Andalusia per amnistiar Puigdemont
En tot cas, per a Puigdemont aquest quadre de la situació pot no acabar tan malament. És clar que la presència de l'expresident de la Generalitat a Barcelona va comptar amb la tolerància, si no l'acord tàcit, del govern de Pedro Sánchez. Partint d'aquesta constatació, és probable que l'experiment polític del 8 d'agost a Barcelona tingui entre els seus efectes el d'aconsellar una activació extra del Constitucional, que és la institució destinada a posar punt final al debat sobre com s'ha d'aplicar l'esmentada llei. Seria una sorpresa que l'òrgan de garanties estigués d’acord amb el Suprem que la malversació no es pot amnistiar. Només cal llegir les recents sentències sobre els ERO d'Andalusia per pronosticar amb molta probabilitat d'encertar que el Constitucional permetrà aplicar l'amnistia a Puigdemont. Ara bé, potser amb discussions incidentals sobre la possible abstenció d'algun o alguns dels seus membres. Segur que s'haurà de tornar sobre aquest capítol.
De moment, el més important és que Catalunya té un nou president, Salvador Illa, fruit dels resultats electorals de les darreres eleccions autonòmiques, que no aconsellaven cap altra traducció democràtica. ERC ho ha sabut interpretar, assumint els riscos de la decisió. Ara tothom –inclòs Junts– té un repte al davant. En política els cops d'efecte poden ser rendibles. Però cal alguna cosa més en tantes matèries –transports, sanitat, habitatge, turisme, educació, medi ambient, impostos i un llarg etcètera– per ser útil a la ciutadania. És l’oportunitat que s’obre davant del nou govern que formarà Salvador Illa.
