Yolanda Díaz, la successora d'Iglesias que ja qüestionava la democràcia espanyola

MadridYolanda Díaz (Fene, la Corunya, 1971) serà la successora de Pablo Iglesias a la vicepresidència segona del govern espanyol –si així ho acaba confirmant el president, Pedro Sánchez– i en el lideratge d'Unides Podem, però els camins de tots dos fa temps que es van creuar. El 2012, i en circumstàncies molt diferents, va ser l’ara ministra de Treball la que va fitxar Iglesias com a assessor en unes eleccions gallegues en què s’assajava un primer experiment de confluència de l’esquerra transformadora –l'Alternativa Gallega d'Esquerra (AGE), formada per Anova, Equo i Esquerra Unida–, que irrompria al Parlament amb nou diputats i superaria el BNG i que acabaria inspirant projectes com Unides Podem. Tres anys després, En Marea, agermanat amb Podem, entrava al Congrés amb Díaz de candidata i Iglesias com a líder estatal. I aquest dilluns ha sigut Iglesias qui ha ungit la dirigent gallega com la persona cridada a prendre-li el relleu a la Moncloa i al capdavant de la formació.

Tots dos han tingut vides polítiques paral·leles. La militància comunista els corre per les venes a través dels seus pares: Javier Iglesias va militar al Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i Suso Díaz militava al Partit Comunista en la clandestinitat i va ser secretari general de Comissions Obreres a Galícia. Als anys 80 i en ple procés de reconversió industrial, a costat i costat de la Ria de Ferrol es desborda una lluita obrera que Díaz mama des de petita. En una entrevista a El País el 2009 va explicar que Santiago Carrillo li havia besat la mà quan tenia quatre anys. A punt de fer-ne 50, Díaz va rebre fa una setmana el premi 10 de març que entrega Comissions Obreres al Dia de la Classe Obrera Gallega, que commemora l'assassinat a mans de la policia franquista de dos treballadors que es manifestaven pels drets laborals l'any 1972.

Molt abans de formar part del primer govern de coalició a l’Estat, Díaz ja havia tastat l’experiència de governar amb el PSOE. Va ser a l'Ajuntament de Ferrol entre el 2007 i el 2008 i en representació d'Esquerra Unida –partit del qual va ser coordinadora general a Galícia–, però només va durar 16 mesos. El 2014 el record que en guardava no era bo. "Vam trencar l'acord. Per això tinc clar, perquè ho vaig veure directament, que amb ells és impossible governar", deia. Com tants d’altres dins del seu espai, més tard deixaria en paper mullat aquestes paraules.

Ara Díaz ja porta 14 mesos governant en coalició amb els socialistes a l'Estat i, a diferència d'Iglesias, no ha destacat precisament per la confrontació amb els seus socis. La ministra de Treball ha acabat sent la cara visible del diàleg social amb sindicats i patronal, però també amb els ministres de perfil econòmic com José Luis Escrivá i Nadia Calviño, de postulats allunyats als seus. Una de les incògnites que deixa el moviment a Podem és com la faceta gestora que fins ara ha mostrat Díaz al consell de ministres evoluciona a un perfil més polític.

La divisió de l'esquerra

Advocada laboralista amb experiència en aquest àmbit, fonts del seu entorn subratllen la llarga trajectòria de compromís polític de Díaz, que ha viscut de ben a prop l’endèmica divisió de l’esquerra, ja present en les seves arrels familiars: si bé el seu pare va optar pel Partit Comunista, el seu oncle Xosé –germà bessó del seu pare– va acabar ocupant un escó pel BNG al Parlament gallec. Anys més tard, l’èxit inicial d’Alternativa Gallega d’Esquerra el 2012 derivaria en mala maror interna i en un xoc entre ella i qui havia sigut el líder de la candidatura, Xosé Manuel Beiras, històric dirigent nacionalista.

En conversa amb l'ARA, Beiras descriu Díaz com una política "molt intel·ligent, ambiciosa i audaç", i la situa clarament en el sector de l’esquerra que “prioritza els interessos a nivell de l’Estat”. Tot i que no vol que soni com una crítica, Beiras considera que el premi que li ha arribat és també conseqüència d'una "cultura política" que associa amb la del PP gallec i que consisteix en posar per davant una "carrera política" abans que el "combat". Alberto Núñez Feijóo, de qui sempre s'ha sospitat la intenció d'acabar fent el salt a Madrid, també va traslladar aquesta crítica a Díaz quan va entrar a l'executiu estatal.

Fonts del grup parlamentari d'Unides Podem admeten que es tracta d’un perfil més lligat a la tradició federalista que no pas a la sobiranista. Caldrà veure si l’independentisme català tindrà ara en Díaz una aliada com tenia en Iglesias, com a mínim retòricament. El líder de Podem va sembrar el caos a l'arena política espanyola fa unes setmanes afirmant que a l'Estat no hi havia una situació de "normalitat democràtica" per l'existència d'exiliats polítics. Un qüestionament que Díaz ja havia fet en el passat, tot i que en referència a la precarietat de les classes populars després de la crisi, quan va afirmar que "cal recuperar la democràcia; la d'Espanya és només formal".