El xoc entre poders s’instal·la a l’Estat en el primer any de legislatura

MadridAmb la fotografia conjunta de Pedro Sánchez i Felip VI d’aquest divendres, el president del govern espanyol mirava de posar punt final a l’enèsima topada entre poders de l’Estat que s’ha viscut els últims mesos. El xoc entre la Moncloa, el Consell General del Poder Judicial i la monarquia per l’absència de Felip VI a l’acte de lliurament dels despatxos judicials a Barcelona de fa dues setmanes va copar l’última sessió de control al Congrés. Potser és el que crida més l’atenció d’aquesta legislatura, però ni l’únic ni l’últim, després d’una setmana protagonitzada pel pols del jutge Manuel García-Castellón amb el vicepresident segon del govern, Pablo Iglesias, i la revocació per part de la justícial del confinament de Madrid que Podem va llegir com una maniobra contra la coalició.

La disputa entre poders, la promoguin uns actors més o menys que d’altres, és constant, i representa una amenaça a la separació de poders que consagra la Constitució. La tensió entre el poder executiu i el judicial no és excepcional d’ara, però sí que ho és la inestabilitat institucional parapetada arran d’un còctel explosiu generat els últims anys: l’ofensiva de l’independentisme, el canvi de govern a l’Estat i l’entrada d’una força republicana que qüestiona el pacte del 78.

Iglesias, un dels protagonistes

L’arribada del líder de Podem, Pablo Iglesias, a la vicepresidència de l’executiu explica molts d’aquests conflictes. És, de fet, protagonista d’alguns. Només tres dies després de ser nomenat, en una entrevista a Antena 3 no es va mossegar la llengua a l’hora de situar en el camp de la “humiliació” a la justícia espanyola la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que reconeixia la immunitat d’Oriol Junqueras quan va ser elegit eurodiputat. Una resolució que esmenava la decisió de Manuel Marchena i el tribunal que va acabar condemnant per sedició els líders del Procés de no permetre al líder d’ERC recollir l’acta.

Era el 14 de gener i l’endemà va arribar la primera bufetada del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que va emetre un comunicat en el qual reprovava durament les paraules d’Iglesias i li reclamava “respecte institucional”. Lluny de temperar el seu qüestionament de determinades decisions judicials, tres mesos més tard el vicepresident segon va tornar a criticar el poder judicial. Va ser amb motiu de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid contra la diputada autonòmica de Podem Isa Serra per uns disturbis amb la policia en una protesta contra un desnonament el 2014. La comissió permanent de l’òrgan de govern dels jutges, presidida per Carlos Lesmes, acusava Iglesias de “desprestigiar” la justícia, després que ell digués que no era “igual per a tothom”.

Sánchez i la Fiscalia

El desafiament a altres poders de l’Estat no és exclusiu d’Iglesias amb la seva entrada al govern espanyol. El president, Pedro Sánchez, ja carregava a l’esquena una motxilla que encara arrossega. Durant la campanya electoral del 10-N va presumir que la Fiscalia depenia del govern en una afirmació que hores després va matisar i va reconèixer com un error. La credibilitat de la seva rectificació es va esquerdar tan bon punt va formar govern i va prendre una decisió que era tota una declaració d’intencions: nomenar Dolores Delgado com a fiscal general de l’Estat. Escollida com a diputada pel PSOE i ministra de Justícia en funcions, feia el salt directe al ministeri públic. Aquest moviment enterboleix tota resolució de la Fiscalia -a ulls de la dreta- i està en el fons del xoc dins el ministeri públic per l’informe del tinent fiscal del Tribunal Suprem, Luis Navajas, que va sol·licitar desestimar totes les querelles contra el govern espanyol per la gestió del covid-19 i va revelar que havia rebut pressions en sentit contrari.

Durant l’estat d’alarma, Sánchez i Iglesias van cedir part del protagonisme al ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. La manifestació feminista del 8-M a Madrid va originar una causa judicial contra el delegat del govern espanyol, José Manuel Franco, que va desembocar en una crisi entre Interior i la Guàrdia Civil. El cap de la comandància de l’institut armat a Madrid, Diego Pérez de los Cobos, va ser destituït per ocultar informació sobre la investigació als seus superiors, fet que va provocar la dimissió d’un altre alt càrrec del cos. La jutge instructora, Carmen Rodríguez Medel, s’havia adreçat al ministeri per deixar clar que només ella podia ser la receptora de les indagacions de la Guàrdia Civil.

I, per si no fos prou, el soci minoritari del govern de coalició va tornar a guanyar rellevància durant el mes d’agost. La fugida de Joan Carles I va escandalitzar Podem i Iglesias va qualificar-ho de “vergonya”. El vicepresident segon ho va aprofitar per refermar la seva aposta republicana i va marcar distàncies amb el PSOE, que va tancar files amb el model d’estat vigent. Com a conseqüència d’aquest episodi, la monarquia va entrar al debat polític per la indignació de la dreta contra Podem, que gràcies a aquests conflictes guanya protagonisme, marca perfil respecte al PSOE i, de passada, allunya el PP dels socialistes.

La posició de Podem sobre el rei emèrit va servir com a pretext per a Pablo Casado per fer saltar pels aires el pacte per a la renovació dels del CGPJ -caducat des del desembre del 2018-, que recentment ha procedit a fer nomenaments importants al Suprem, tot i que les majories continuen caducades.