El xoc d’estratègies de Podem
La crisi interna que enfronta Iglesias amb Errejón ha fet emergir les múltiples ànimes del partit
Madrid“No crec que a Podem hagi d’haver-hi pablistes, carolinistes o errejonistes, fan falta companys que debatin sobretot apostant per la lleialitat”. Va ser la consigna de Pablo Iglesias divendres al vespre, quan envoltat dels seus barons autonòmics va proclamar l’inici d’una “nova etapa” amb l’aragonès Pablo Echenique, presentat com a home de consens, com a substitut de Sergio Pascual a la secretaria d’organització. Amb tot, Iglesias admetia l’existència de diferents ànimes a Podem que han explotat en les últimes setmanes. La formació lila va néixer fa només dos anys i la seva ha sigut una cursa de fons pel poder. Però sense haver aconseguit ara per ara l’objectiu inicial de fer el sorpasso al PSOE, les velles ferides sobre quin ha de ser el discurs i el model del partit i qui l’ha de capitanejar s’han reobert en un moment crític en què es debat la governabilitat.
Íñigo Errejón, número dos del partit, sempre descriu l’expansió de Podem, frenètica i a cop d’eleccions, amb una imatge: “És com córrer i lligar-se els cordons al mateix temps”. Echenique i Iglesias van aferrar-se divendres a la metàfora per anunciar una nova etapa i donar per tancada la crisi interna. ¿Podem deixarà de córrer? Durant aquests dos anys de cursa de fons pel poder, de pas de partit emergent a institucional, Podem no s’ha aturat a plantejar-se la seva estratègia a llarg termini, sinó que la tàctica i la gestió del poder s’han imposat a l’agenda.
La literatura oficial sobre Podem parla de dos corrents: els radicals -els pablistes, molts dels quals procedents de la tradició del PCE- i els pragmàtics -o errejonistes, amb origen en diferents moviments socials-. Dues ànimes o corrents inherents en la història de qualsevol partit. Per completar el mapa, però, també caldria afegir la família anticapitalista, liderada per la secretària general del partit a Andalusia, Teresa Rodríguez, i molt forta a Madrid. Ara Iglesias s’ha aliat amb ells per combatre Errejón amb l’elecció d’Echenique, inicialment afí als crítics, com a nou número tres.
Però les ànimes de Podem són més de tres i s’han d’observar a través de diferents prismes. Per una banda hi ha els partidaris de la ruptura total amb el sistema i l’obertura d’un procés constituent. Seria el cas dels anticapitalistes o del cofundador del partit, Juan Carlos Monedero, que ha recuperat terreny mediàtic. Per l’altra, els partidaris d’intentar trobar un encaix amb el PSOE. En aquest extrem no s’hi troben ni Iglesias ni Errejón. Malgrat la pugna pel control del partit, tots dos van a l’una en la relació amb el PSOE: són partidaris de l’exigència màxima amb Pedro Sánchez.
Diferències en el to del discurs
En aquesta crisi, més enllà de l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, i l’exfiscal d’Anticorrupció i exeurodiputat Carlos Jiménez Villarejo, dos outsiders, cap altra veu a Podem ha reclamat facilitar la investidura del líder socialista en les condicions actuals. Què els allunya, doncs? Una segona dimensió: el discurs. Errejón és més partidari d’una retòrica transversal i oberta, mentre que Iglesias aposta per una narrativa més d’esquerres. És el que es va veure en el primer discurs del líder de Podem al debat d’investidura, en què va apel·lar a l’herència de la lluita republicana i va acusar el PSOE de tenir el passat tacat de “calç viva”. El número dos del partit ha sigut sempre més partidari de “la centralitat del tauler” i evitar el vocabulari radical. Ara, malgrat la crisi, cal tenir en compte que Errejón continua al capdavant de la secretaria política, encarregada del discurs. En els últims dies les consignes que ha enviat han sigut només per intentar refer els lligams amb els socialistes. Abans de Setmana Santa, Sánchez i Iglesias es tornaran a veure. El to que utilitzi el líder del Podem donarà pistes del nou equilibri de forces al partit atès que els anticapitalistes no volen pactes amb el PSOE.
I, finalment, hi ha un tercer eix: els partidaris de les confluències (tant a nivell territorial com estatal, amb IU) i els més nacionalistes de Podem, que reclamen un partit únic. Errejón ha sigut l’encarregat de negociar a Catalunya, el País Valencià o Galícia, tres llocs on Podem ha estat a punt de perdre tota visibilitat. Pascual era un home que reivindicava Podem com a partit i era més refractari a les confluències. Iglesias, en canvi, igual que Monedero o els anticapitalistes, sempre ha vist Podem més com un moviment. És un debat molt candent per a una nova assemblea oberta de Podem. Però de moment Iglesias fuig d’estudi: “Quan la situació política s’estabilitzi, podrem obrir una discussió sobre què som”, sosté.
Reforçar el partit a Catalunya abans de confluir
Enfortir Podem a Catalunya abans de pensar en noves confluències. Aquesta és la màxima del diputat d’En Comú Podem al Congrés de Diputats Raimundo Viejo, que ahir va presentar un manifest per iniciar un procés debat intern sobre el futur del partit lila. Per a Viejo, les confluències de Barcelona en Comú, Catalunya Sí que es Pot i En Comú Podem s’han fet sota la pressió de les convocatòries electorals i han “obligat a improvisar”. És per això que ara, en cas que no es repeteixin les eleccions al Congrés, aposta per un debat calmat sobre l’estratègia del partit. Advoca perquè Podem sigui “subjecte sobirà” amb “personalitat pròpia” i un tracte d’igual a igual amb la resta de partits. Un plantejament que topa amb la voluntat d’Ada Colau de crear un nou partit a Catalunya, si més no a un any vista. D’altra banda, tot i que en un primer moment Viejo havia obert la porta a plantar cara a Albano Dante Fachin, que es postula per ser secretari general, ahir va refredar les expectatives defensant “lideratges compartits”.
