BarcelonaEn el panorama del còmic de superherois dels 80, els X-Men (aleshores coneguts com La patrulla X ) eren la col·lecció més popular. El guionista anglès Chris Claremont l’havia rescatat del calaix dels fracassos de Marvel a mitjans dels 70 imprimint un gran dinamisme a les històries i fent dels personatges éssers complexos i carismàtics, potser les últimes grans icones de l’editorial. Amb la col·laboració d’un inspirat John Byrne als dibuixos, va ser l’etapa més memorable del gènere des de l’època màgica de Stan Lee i Jack Kirby, i Dies del futur passat en va ser la culminació. En aquesta història Claremont confrontava els mutants amb un futur en què la seva espècie era perseguida i aniquilada per uns robots gegants que dominaven el món, els sentinelles. Un dels X-Men d’aquest futur apocalíptic, Kitty Pride, viatja mentalment al passat -el nostre present- i ocupa el lloc del seu jo més jove per impedir l’assassinat que desencadenaria l’escalada d’odi contra els mutants. Un apunt: Dies del futur passat va publicar-se el 1981, tres anys abans de l’estrena de Terminator.
La tria de Xavier Domènech no és tan sols una aventura fascinant i un virtuós exercici d’arquitectura narrativa en diferents plans temporals. També és una lliçó d’ètica i una demostració pràctica de la complexitat de la política. Impedint l’assassinat d’un enemic declarat dels mutants, els X-Men potser evitaran un cataclisme, però l’alternativa podria ser un futur encara pitjor. En última instància, la decisió no pot ser estratègica. S’imposa el deure de salvar una vida. Com sempre deia el professor Charles Xavier als seus alumnes, un gran poder comporta una gran responsabilitat. Tret del seu pas fugaç per l’Ajuntament, Domènech amb prou feines ha tocat poder, però, si fem cas a les seves lectures juvenils, sembla que fa temps que té clar que exercir-lo no és mai fàcil.