Josep Bou: “Jo volia ser militar o guàrdia civil, no em fa vergonya dir-ho”

Aviat farà un any que Josep Bou Vila (Vic, 1955) va deixar l’Ajuntament de Barcelona sense el seu regidor més extravagant. Va aterrar en política el 2019 exhibint una loquacitat imprevisible quan, el dia de la seva presentació, va recitar tota la seva rastellera de cognoms catalans. Se’n va anar quan va saber que no repetiria com a cap de llista del Partit Popular. I ara es torna a dedicar a la seva cadena de forns de pa Bou, però es deixa estimar. De moment ha recuperat el càrrec de president d’Empresaris de Catalunya, una organització que ara vol lluitar contra l’amnistia.

Completi la frase: “Últimament...”

— Tinc molta feina, però estic satisfet. Amb aquests quatre anys a l’Ajuntament l’empresa havia quedat una mica tocadeta. De fet, l’any passat va tenir pèrdues i aquest any ja tornem a guanyar diners. 

Quina ha estat l’última vegada que llegint una notícia ha pensat: “Aquí fotrem un pa com unes hòsties”?

— Els empresaris necessitem un ambient estable, un govern que ho faci bé, un estat unit, i això no ho tenim. A la llarga sempre repercuteix en el creixement. 

¿Vostè té la seu social de les seves empreses aquí o a fora?

— Aquí, aquí, soc dels que resistirem fins a última hora. Soc català, soc d’aquí, no vull marxar-ne de cap manera. 

Per tant, ¿demana a les empreses que han traslladat la seva seu social que tornin a Catalunya?

— Que tornin tots, que no en quedi ni un a fora. També els entenc, ells defensen els seus interessos, s’han dit coses horroroses, com que els sancionarien si no tornen. Això no es pot fer, perquè no en tornarà ni una. 

Aviat farà un any que va deixar l’Ajuntament de Barcelona. Què ha fet Josep Bou aquest últim any?

— Dedicar-me a l’empresa de cap a peus, set dies a la setmana i a vegades a la nit, i dormint poc. He fet el que havia de fer. Algú m’ha trucat, he dinat amb algú, he seguit tenint contactes, a Madrid també, però jo ja només soc empresari. I res més que això.

Quina ha estat l’última vegada que ha pensat: “He de tornar a la política”?

— No fa gaire, però jo ara he d’estar per l’empresa. Però aquesta llei d’amnistia m’ha fet donar moltes voltes al cap. Per aquí sí que no hi podem passar de cap de les maneres. És una indignitat moral. Si jo faig una cosa, la pagaré, i si la fa un polític, que la pagui també.

Vostè no ha sortit escaldat de la política?

— No, jo li garanteixo que n’he sortit content i satisfet. Miri, a l’Ajuntament de Barcelona, a la meva dreta tenia Jordi Coronas, d’Esquerra, i més cap allà un gran senyor, que és Ernest Maragall. I això que ens les fotíem de tort i de través, de català a català. Jo n’he après, he fet un màster, i, pobre de mi, no sé si algú ha après alguna cosa de mi.

L’escolto i penso que li ha quedat el cuquet. Aquest home vol tornar a la política, em sembla.

— Ara per ara, no. En un futur no sé què pot passar. Jo quan vaig entrar en política no vaig trucar a cap porta. Mai he trucat a cap porta. Jo no trucaré a cap porta. L'hi puc assegurar. Si un dia venen i em demanen, veuré què, qui i com.

Quin seria l’últim partit en què entraria?

— De Catalunya? Home, em sap greu... Amb una gent que a Sarrià m'enrecordo que vam tocar els tambors: la CUP. Com que el tocava bastant bé, perquè he sigut legionari, vam començar a tocar i després em seguien a mi. Em costaria molt de convèncer-los, a aquests.

Quina ha estat l’última vegada que ha pensat: “Jo m’hauria de fer de Vox”?

— Ho vaig pensar, sí. En el seu moment ho vaig pensar. Fins i tot li diré que si jo estigués a Ciudad Real o a Sevilla o a Galícia, potser sí que estaria a Vox, però aquí no puc estar-hi. No estic d’acord amb l’estratègia de Vox a Catalunya. 

Per què?

— S’ha d’entendre més la idiosincràsia del poble català. Hi ha raons, però hi ha molts sentiments. S’han de fer molts gestos al poble de Catalunya, i es poden fer. Al poble de Catalunya, no al nacionalisme. Ja vaig estar en contacte amb Vox i ho vaig deixar passar. El PP també ha portat l’etiqueta d’anticatalà. Jo, anticatalà? Compto, somio, reso en català, jo soc català. I quan parlo castellà li garanteixo que he de traduir. Vull dir que el catalanòmetre que el vagin traient, que a mi no em guanyaran. Ara, de nacionalista jo no en tinc res. Absolutament res.

Quina ha estat l’última vegada que ha pensat: “Amb Franco vivíem millor”?

— Home, ho he pensat alguna vegada, sí. El pare se me'n va enriure, quan vaig agafar la seva empresa el 1985. “Mira el full de salari dels treballadors. No hi havia IRPF. Mira els teus. I nosaltres tampoc pagàvem IVA”. La llibertat econòmica que reflectia aquell full de salaris no la tenim ara. Una altra cosa són les llibertats polítiques. I el pare em deia: “Amb aquests salaris, en quatre o cinc anys compren un pis. Els teus treballadors necessiten vint anys per comprar-se’l”. 

¿El seu pare era franquista?

— El meu pare no era res. Era catòlic i, com a catòlic, va haver d’amagar-se perquè no el matessin a la guerra. 

¿I vostè era franquista?

— Mmmm, jo vaig entendre l’Espanya de Franco. Com també vaig entendre que allò havia de canviar. El passat és el passat. Jo ara tinc la consciència clara de la llibertat per sobre de tot. La llibertat individual.

És que vostè enganya, perquè té pinta de forner convergent de Vic i resulta que va ser legionari i era de Fuerza Nueva...

— Legionari, sí. Hi vaig estar gairebé dos anys. Allà vaig aprendre molt, em va ajudar moltíssim. Jo no enganyo ningú. Acostumo a dir bastant el que sento. No soc gota polític. Quan em pregunten una cosa, la contesto. A la Legió vaig demostrar que els catalans tenim dos pebrots. A mi em deien Bob Dylan, el catalán. De José Bou Vila, Bob Dylan. Vaig ser el segon de la promoció de tot Espanya. 

Quina ha estat l’última vegada que ha anat a missa?

— Bufff, ara m’ha enganxat. A la Missa del Gall segur, però després... Ah, sí, en un enterrament que van fer missa. A mi em reconforta anar-hi, el que passa és que jo parlo bastant amb mi mateix, tinc força fortalesa moral i, si no vaig a missa, no em tremolen les cames. 

Quina ha estat l’última vegada que ha dit "t’estimo" i a qui?

— A la Carme, la meva dona. Arribo a casa i ens fotem un petonet cada dia. La Carme és molt nena, però és la meva dona, que m’ha donat tres fills i vuit nets. La dona que estimo.

Què vol dir "molt nena"?

— Perquè ella és així. Una dona sincera... No puc dir res més que això. És difícil de definir, és molt senzilla amb les coses. Aquí estem en un lloc (el Círculo Ecuestre) que qui no porta un Louis Vuitton porta un Cartier, i ella no vol mai res d’això. 

I vostè és molt nen?

— No, jo no soc nen. No veu que he vingut mudat, avui? I estrenant ulleres.

Quin ha estat l’últim caprici que s’ha permès?

— Dinant, bàsicament. Quan m’entaulo, m’agrada menjar bé i beure un bon vi. Fa quatre dies vaig estar a Can Xurrades, que fan una carn espectacular. També al Yantar de la Ribera, on vaig menjar xai, i al 7 Portes hi vaig un cop a la setmana. El meu besavi ja anava al 7 Portes amb barretina lila, en Jaume Bou Puigdesens.

Quin ha estat l’últim disgust que ha tingut?

— Vaig anar a una de les meves botigues, vaig girar un pa i tenia massa gruix de farina enganxada a la sola. Aquesta petita cosa em va fer enfadar, hem de mirar la qualitat. Però jo tinc un procediment que em va ensenyar el meu pare: el cervell està format per habitacions, i quan tens un problema, el tanques en una habitació i te’n vas a una altra. El meu pare s’enfadava tres minuts i després li passava. Jo ho guardo, ho arxivo, no me n’oblido, però les emprenyades em marxen ràpidament. S’és molt feliç sent així. 

I l’última alegria?

— Sí, hem fet un pa que ja puc assegurar que dura set dies. Tres tipus de farina, 48 hores de fermentació, és un pa de pes, una idea que he tret d’Ourense. Ara el llançarem i estic convençut que me’l prendran de les mans. Jo soc forner d’ofici des dels 14 anys, estudiava i treballava alhora. Et sents molt creatiu, és com un fill teu, pràcticament. Jo no tenia cap vocació de forner, no ho volia ser de cap manera. Ho vaig ser per lleialtat al meu pare, perquè ell em necessitava a l’empresa. Jo volia ser militar. Em va trucar la mare, perquè jo no vaig sentir mai a la vida la veu del meu pare per telèfon. Feia trucar la mare. El pare estava desesperat, es volia vendre el forn, i em vaig comprometre a tornar.

Però vostè volia ser militar?

— Sí, o guàrdia civil, perquè també són militars. No em fa por ni vergonya dir-ho.

Ho veu com enganya...

— Són la gent amb més esperit de servei. De tant en tant en ve algun en una caixa de fusta, que l’han pelat, i de forners no en mor cap. Em causa un gran respecte, això. El militar, per sobre de tot, avui dia, és constitucionalista, i de quina manera. El militar fa el que li diuen. Ara no tenen colors polítics.

Ara ja se n’encarreguen els jutges, ja no han de sortir els militars.

— Els jutges també, pobrets, estan ben preocupats. Sobretot el Suprem. És una cosa espectacular el que ha passat o passarà amb l’amnistia. L’indult ja ens l’hem empassat tots, ja està. Sense demanar disculpes ni perdó, es va donar l’indult. Però l’amnistia sí que no, perquè és deixar Espanya com un estat opressor. 

Quina ha estat l’última vegada que ha plorat?

— [S’ho rumia molt] Sí, quan vaig haver d’obrir el panteó familiar al cementiri de Sant Andreu. El tinc a terra, jo vull ser enterrat a terra. Vaig baixar, que s’havia de revisar; el pare fa dos anys que està mort, i la mare, cinc. Ells no són allà, evidentment, però els seus cossos, sí. 

Escolti, em podria dir per última vegada els seus 12 cognoms catalans?

— A veure, potser me’n deixaré algun. Bou, Vila, Costa, Font... Berenguer, Pujals... Ai, Sendra, Puigdesens, Fontarnau... Ara me’n deixo, eh! Home, em sap greu. És que no eren dotze; eren tretze, fins on sabia jo. 

Què volia dir al fer la llista dels seus cognoms, el dia que presentava la seva candidatura?

— Volia treure’m aquella cosa de PP anticatalà. No m'hi vaig afiliar, perquè jo no em vull afiliar a cap partit. Agafaria una mica de cadascun. Jo tinc una part no menor de socialdemocràcia, de defensa dels treballadors, de redistribució de la riquesa. Des del covid fins ara hi ha gent que ho està passant molt malament, mentre hi ha gent que s’ha engreixat. Potser no és socialdemocràcia, és de catòlic. Volia treure’m això d’anticatalà. Les dues frases que em vaig sentir dir més durant la campanya van ser “Bou, sembla mentida que estiguis al PP” i “Com a català te n’hauries d’avergonyir”. 

Les dues últimes són iguals per a tothom. Una cançó d’El Último de la Fila.

— Pels noms soc bastant dolent, Pájaros de papel, potser?

Pájaros de barro és una cançó de Manolo García.

— Preciosa, i a la Carme li agrada molt. 

Les últimes paraules són seves, acabi l’entrevista com vulgui.

— Primer de tot voldria agrair-te l’entrevista, tu i jo hem nascut a llocs molt sensats, a la Catalunya profunda, i sabem perfectament què és Catalunya. Sobretot jo desitjaria que el poble català es retrobés. Que hi hagués una sola Catalunya, on cabessin totes les idees. No estic mai en contra de cap, el problema són les accions. Com vaig dir l’últim dia a l’Ajuntament, el meu desig seria que balléssim tots junts una gran sardana.