Què vol dir ser independentista després del Procés?

BarcelonaLa política catalana sempre s’ha regit per dos eixos: l’ideològic –entès com l'eix esquerra-dreta– i el nacional, és a dir, la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat. Al llarg de l'última dècada ha estat el segon eix el que ha dominat el debat polític. En l’època del Procés, era l’organització territorial la que estructurava els posicionaments dels partits o, si més no, el que predominava en el diàleg públic. Amb la pèrdua de la majoria independentista al Parlament i el trencament dels blocs amb el pacte entre el PSC i Esquerra per la investidura de Salvador Illa, semblava que això s’havia de diluir, però de moment el que està marcant l’arrencada de la legislatura –i també la política espanyola, com s'ha demostrat al comitè federal del PSOE– és el finançament singular.

Ara bé, amb què es tradueix ara l’eix nacional? Què vol dir ser independentista després del Procés? Evidentment, vol dir tenir la independència com a objectiu, però ara que ja cap dels actors la planteja com una cosa immediata, tots tornen a la gestió del mentrestant. Està per definir què significarà això, ja que Junts, ERC i la CUP tenen congressos aquesta tardor, però d'entrada divergeixen, i molt, en com s'ha de situar l'independentisme en aquesta nova etapa. La prova més visible és la divisió davant del pacte amb el PSC: Esquerra l’ha fet president amb la bandera del sobiranisme; Junts i la CUP han esmenat la totalitat de l’acord i titllen el nou govern d’“espanyolista”, mentre que a l’altra banda el PP i Vox acusen el govern del PSC de mantenir l’aposta secessionista.

L'efecte del 2017

La dificultat d’identificar amb què es tradueix la política independentista és una de les conseqüències del Procés. Abans d’aquest període, els partits nacionalistes ho eren en funció del grau d’autogovern que reclamaven. Un autogovern que s’assolia a través del pacte amb l’Estat. El peix al cove de Pujol o l’Estatut de Maragall. Però a partir del 2012, els partits es classificaven en l'eix nacional en relació amb la seva participació o no en el 9-N, després en l’1-O i finalment en el seu suport a la DUI. Qualsevol pacte de més autogovern dins el marc de l’Estat era titllat pels mateixos independentistes com un pas enrere. Després del fracàs de la via unilateral, aquest paradigma ha quedat superat, però no està clar quin és el nou. 

ERC –tot i la divisió de la militància– defensa que el seu pacte amb el PSC ajuda als objectius del sobiranisme perquè ha acordat dotar la Generalitat de més autogovern amb el nou finançament, mentre que Junts considera que l'independentisme s'ha de centrar a fer oposició a l'executiu del PSC. I, al seu torn, els socialistes defensen davant els crítics del PSOE que el finançament singular és la manera de consolidar la seva victòria i resoldre el problema territorial. El dilema no és nou en el si dels conflictes territorials: l'encaix de les demandes sobiranistes, com pot ser un millor finançament, ¿reforça els que volen la separació o la unió? El temps dirà què passa a Catalunya.

Ramon Espadaler va tornar a ser conseller d’Interior al ple de dijous per mig segon, quan el president, Salvador Illa, es va equivocar al referir-s’hi durant la compareixença per explicar el Govern. El cap de l’executiu va rectificar immediatament –la titular és Núria Parlon– per deixar clar que l’exlíder d’Unió no ha tornat ara a la cartera que va assumir amb Artur Mas el 2012. Espadaler és ara conseller de Justícia.

A la sala de plens del Tribunal Suprem, jutges, fiscals i vocals del Consell General del Poder Judicial van aplaudir la presa de possessió d’Isabel Perelló com a nova presidenta de la institució. Després, entre passadissos, un membre conservador de la judicatura i contrari al seu nomenament es mostrava sorprès perquè el més habitual és quedar-se en silenci. Si algú es va resistir a seguir els aplaudiments, va apuntar, va ser per això.