Viure amb el pare a la presó

Marta Turull

Tinc el caràcter fort i sovint m’emprenyo. No sé si és perquè soc la petita, però no soc com la meva germana gran, la Laura, que sap guardar-s’ho tot i és capaç d’explicar bé les coses tal com toca. Jo no. A casa em diuen Peque i em molesta que no es prenguin més seriosament el que dic.

Recordo el dia que el van fer membre del Govern. Era a mitjans de juliol. Vam parlar amb companys del papa que també es dediquen a la política i algú va dir: «Heu de ser conscients que venen temps difícils». Jo vaig preguntar: «És possible que el meu pare acabi a la presó?», i en sentir-ho tothom es va posar a riure. «Com pots dir això?», «Això podria passar quaranta anys enrere». En aquesta conversa no hi havia el papa, però ell també feia broma amb el tema. «Haureu de comprar bitllets per anar-me a veure a Madrid.» La mama i la Laura reien, i el papa no tant però també. Un dia li vaig respondre de mala manera. Li vaig dir: «En vas fent broma perquè saps que això passarà». Aquell dia no va riure, em va mirar seriós i va callar. Estic segura que la frase li va fer mal.

Tots aquests mesos que fa que el papa és a la presó, jo no he pogut fer tantes coses com fa la Laura. Ella va a la ràdio i a la tele i li fan entrevistes. Jo soc menor i no tinc les mateixes opcions que ella, per això he de ser més decidida. Una setmana després del primer cop que van tancar el papa a la presó, es va organitzar una manifestació i van demanar als familiars que llegíssim una carta de cada pres. Quan la mama ens ho va explicar a casa, de seguida vaig dir que la llegiria jo. No s’ho acabava de creure. Potser a ella li feia respecte pujar dalt d’un escenari, però jo tenia molt clar que ho volia fer. Ni ho vaig dubtar.

Em van donar la carta del papa i la vaig llegir moltes vegades a casa, jo sola, tancada a la meva habitació. La llegia i plorava. És que ja m’emocionava amb la primera frase. La tinc gravada. «Des del mòdul 4 de la presó d’Estremera, us voldria fer arribar tres missatges que es resumeixen en tres paraules: dignitat, gratitud i unitat.»

Jo volia llegir aquella carta, en tenia moltes ganes perquè volia que el papa se sentís orgullós de mi. Però la mare se la va preparar i em sembla que també la tieta, perquè no ho veia clar.

El dia de la manifestació vaig doblegar la carta i me la vaig posar a la butxaca de l’esquerra dels pantalons. En cap moment vaig dubtar, ni un segon. Quan ja es va fer de nit, vam pujar tots els familiars dels presos dalt de l’escenari. Em van dir que amb els focus no podria veure res, però era mentida. Des de dalt veia a tothom, veia les cares de la gent. Cada dos minuts la mama em preguntava com estava, si em veia amb cor de llegir i jo no parava de repetir-li que sí, que volia llegir la carta del papa. «Si en l’últim moment no pots, digues-ho.»

Llavors sento una veu que diu: «Ara és la Marta Turull qui ens llegirà la carta del seu pare, Jordi Turull, conseller de Presidència». Em van entrar molts nervis, però en cap moment vaig dubtar del que havia de fer. Vaig caminar fins al centre de l’escenari amb la carta a les mans, em tremolaven tant que no l’hauria pogut llegir i la vaig deixar a sobre d’un faristol. Just abans de començar a llegir, vaig mirar la gent de baix i em va passar una cosa molt estranya. Potser pensaràs que estic boja, però hi vaig veure el papa. Ell era allà. M’estava mirant. No em facis dir on era exactament, però vaig notar la seva presència amb la mateixa intensitat com notava els focus o que tot el cos em tremolava. Ell era allà, amb mi, i li vaig llegir la carta que ens havia escrit.

Vaig acabar de llegir la carta i em vaig sentir molt feliç. Sentia l’escalf de la gent. Vaig plegar la carta però no me la vaig tornar a posar a la butxaca. La vaig dur a la mà, ben agafada fins que vam arribar a casa.

Encara la tinc guardada, en una capsa de color turquesa. És un tros de paper molt important per a mi.

Laura Turull

Ideològicament he canviat. Fins i tot m’avergonyeixo de coses que pensava abans. Alguns amics més radicals consideren que soc ingènua, però penso que es poden fer moltes coses amb partits que no són independentistes. Necessitem ser més. Agraeixo molt a la gent que no és sobiranista que defensi els presos. En canvi, em costa entendre com alguns polítics companys del meu pare al Parlament des de fa anys no són capaços de tenir cap gest. Com es deuen sentir veient un amic a la presó i no podent mostrar ni públicament ni en privat cap mena de solidaritat amb els familiars? Sovint he acompanyat el pare al Parlament i l’he vist fer bromes amb polítics socialistes o de qualsevol altre partit. Alguns me’ls ha presentat, són persones amb les quals manté des de fa anys una relació cordial i, de sobte, aquestes mateixes persones procuren no passar pel teu costat, eviten la teva mirada. Caminant pel carrer m’he trobat parlamentaris que han canviat de vorera. Això dol. M’agradaria quedar amb algun d’ells per fer un cafè, no per discutir, sinó per escoltar-lo, per donar-li l’oportunitat de dir-me què sent, perquè no ho entenc. Els entenc des del punt de vista polític, però no personal.

Quan el pare va ser candidat a president de la Generalitat, va perdre la primera votació. Això era un dijous, el dia que ens vam acomiadar. Divendres es va presentar davant del jutge i ja no el van deixar tornar. Dissabte hi havia la segona sessió d’investidura i vaig anar amb la meva germana i la mare al Parlament. De sobte, més de la meitat dels diputats es van posar drets i van començar a aplaudir. Aplaudien no només diputats independentistes. Era una manera de reconèixer el dolor de les famílies dels polítics empresonats.

Recordo que me’ls mirava i, en moltes mirades, hi veia tendresa. Altres aplaudien i els veies afectats, potser pel fet de no haver votat un candidat que sabien que l’endemà seria dut a la presó. Altres diputats, en canvi, no es van moure. No es van aixecar ni es van girar. Tampoc necessitava que ens aplaudissin. No és això. Però em va doldre que consideressin que no calia fer cap gest d’empatia amb familiars de companys de feina empresonats injustament. Van continuar asseguts, fent veure que no passava res. Estic segura que per a ells també va ser dolorós no mostrar gens d’humanitat. Ells, com jo, recordarem aquest moment.

Beta Forn

Les vacances van ser una mica estranyes. Com cada estiu vam llogar una casa a Cadaqués, però el meu pare no hi va venir gaire. Vaig estar-me amb la meva germana i la mare, al nostre aire. A mitjans d’agost vam anar tots a Viladrau, per celebrar el sant de l’àvia i també per fer el comiat de la meva cosina, que marxava a Boston. El pare va tornar a la feina i, un parell de dies després, érem a casa seva, al jardí, parlant, quan algú va dir: «Hi ha hagut un atemptat a Barcelona». Era el 17 d’agost. No sé què em va passar. Se’m van creuar els cables. Soc així, una mica impulsiva. Una mica no, molt. Vaig agafar el telèfon i el vaig trucar. «Papi, estàs bé?»

Ell em va fotre un crit. «Estic treballant!». Em va saber greu emprenyar-lo, però l’atemptat era a Barcelona i ell era a Barcelona, així que necessitava saber si estava bé. Ni se’m va passar pel cap el fet obvi que devia estar coordinant tota l’operació policial.

Quan el vaig veure a la televisió em va semblar tens. Només feia un mes que exercia el càrrec i tot indicava que les coses s’estaven fent molt bé. Tothom ho deia. Al cap de pocs dies la situació semblava controlada. Jo no el vaig poder veure fins una setmana després de l’atemptat, quan va venir a Viladrau per desconnectar una mica.

Tenir-lo un altre cop al costat em va impressionar. Em va dir: «Acompanya’m al caixer». Només havia d’anar a treure uns diners, però volia que estigués amb ell. Algú que no era de Catalunya i devia estar fent turisme el va reconèixer i li va dir: «Hombre, ministro». Ens va fer riure a tots dos. És una broma que ens hem tornat a fer algun cop.

Durant alguna visita a la presó, hem parlat dels atemptats jihadistes de Barcelona i Cambrils i de la feina que es va fer a la Conselleria d’Interior. El meu pare em va explicar una reunió que va tenir amb el president del govern espanyol, la vicepresidenta, algun ministre, el president Puigdemont, el major Trapero i altres consellers. «Recordaré tota la vida la seva expressió desencaixada a mesura que anàvem escoltant la descripció de l’operatiu que havíem desplegat.» Estic convençuda que ell és a la presó en bona part per la feina excel·lent que van fer els Mossos.

Al meu pare li va saber especialment greu la portada d’un diari editat a Barcelona dient que la CIA havia avisat de l’atemptat els Mossos. Em va dir: «Estan jugant amb coses amb les quals nosaltres seríem incapaços de jugar».

El 20 de setembre va ser un altre dia complicat per al meu pare. La policia espanyola va fer un desplegament desproporcionat i intimidatori a Barcelona. Van entrar en molts despatxos de la Generalitat i van anar a buscar gent a casa seva.

Era dimecres, feia poc que havíem començat les classes a la facultat, però no hi vaig anar. Em vaig passar el dia davant de la Conselleria d’Economia, amb amics. Em sentia preocupada i enrabiada. Tot allò era humiliant. S’acostava el dia del referèndum, la policia espanyola no trobava les urnes per enlloc i ens volien intimidar. Va ser un dia molt tens. Vaig tenir una sensació que, des de llavors, he sentit sovint: la sensació de no estar vivint la realitat de la mateixa manera que els meus amics, com si a mi tot m’afectés de forma diferent. Com si jo fos capaç d’adonar-me de coses que ells no podien veure. Havíem passat tot el dia plantats al carrer i estàvem cansats. Algú va dir: «Me’n vaig a comprar birres, quantes en pillo?». De fet, és una pregunta completament normal, però tinc present l’efecte que em va produir. «Però com pots estar pensant en cervesa?». Era impossible que jo pogués dir res de similar en aquell moment. Vaig entendre que els meus amics eren allà, amb mi, però que tot allò tampoc no els afectava tant. Constatar-ho em va fer evident una distància entre ells i jo. Molts amics m’han donat suport, i els ho agraeixo, però no puc deixar de sentir com si hi hagués un plàstic entre els seus sentiments i els meus. La gent s’escalfa, s’emprenya, s’indigna, però passen els dies i tothom torna a la seva vida normal. Tot s’acaba oblidant.

La primera persona amb qui vaig trencar aquesta distància va ser la Laura Turull, en la manifestació de l’11 de novembre, aquella que es va fer un dissabte a la tarda i, quan es va fer fosc, es va omplir tot amb la llum dels mòbils.

La resta de gent, sovint crec que no m’acaben d’entendre. O que no em sé explicar. Normalment ja ni ho intento. Explico les coses per sobre evitant els detalls. Només la Laura i l’Uri entenen la importància d’alguns detalls.

Anna Forn

Aquests mesos vivint a Londres, lluny de Barcelona, no ha estat fàcil trobar la manera de no pensar en el meu pare per poder-me concentrar en els estudis. Quan repasso els moments viscuts, potser un dels més durs va ser veure les imatges de l’arribada del pare a l’aeroport, amb aquella gent escridassant-lo. Allò em va deixar tocada. Era dolorós no poder comunicar-me amb la Beta o la mare. Em sentia enfonsada i no podia entendre per què no m’havien explicat què havia passat. Potser elles estaven molt atabalades, potser no em volien preocupar. Però viscut des de la distància, era inevitable que jo sentís que no pensaven en mi, i això era gairebé tan dolorós com no saber què li passaria al pare. Em sentia dolguda.

Amb aquest sentiment vaig arribar a Madrid, en un vol directe des de Londres, poc després que tanquessin el pare. Vaig arribar sola a l’aeroport, ningú m’hi esperava. Vaig pujar a un taxi i vaig dir el nom d’un hotel. D’alguna manera era com tornar a casa, perquè m’hi esperaven la Beta i la mare. Em sentia neguitosa. No sabia com reaccionaria a totes les situacions que havia d’encarar, la més dura era visitar el meu pare en una presó. Per molt que t’hi esforcis, hi ha situacions per a les quals és impossible preparar-te.

La mare diu que em costa demanar ajuda. No em considero una persona que necessiti gaire companyia, ni que estiguin molt per mi. Sovint prefereixo fer veure que no em passa res, que estic millor del que realment estic i no explicar segons què per no preocupar els altres. Aquesta manera de ser i els dies de la detenció del pare havien fet que tingués una sensació de desconnexió amb la Beta i la mare. Quan vaig arribar a l’hotel va ser com si em retrobés amb elles al cap d’anys. Era com si haguéssim envellit totes tres. Recordo que van obrir la porta i ja estaven en pijama. Elles havien arribat feia poc en tren i estaven fetes pols. Era com tornar a ser al menjador de casa, però en un lloc desconegut i fred. Ens vam abraçar i ens vam posar totes tres al llit per parlar hores. Crec que és la conversa més íntima que hem tingut mai. Ens vam explicar què havíem sentit aquells dies, què ens havia fet patir, què ens feia por, a quins indicis ens podíem agafar per no desesperar-nos. Em van explicar moltes coses i les vaig entendre perfectament. Vaig comprendre que no em poguessin dir més. Ens ho vam perdonar tot. Vam plorar i vam riure. Ho necessitava tant... Les necessitava tant...

Vam dir-nos que era essencial mantenir-nos unides. Jo ho necessitava especialment, perquè elles dues ja es veien cada dia. La mare em preguntava un cop i un altre si estava bé a Londres, i jo li repetia que sí, però no era veritat, i ella s’ho imaginava. Li vaig explicar què m’havia passat a classe i li va saber greu, potser va sentir que m’havia desatès. Però ara tot allò ja no era important.

Va ser un moment molt maco. Érem com tres nenes, com tres amigues fent una festa de pijames. Es va crear una complicitat estranya i màgica entre totes tres.

Oriol Sànchez

Cadascú té els seus petits rituals, coses que potser vas fer el primer dia que vas entrar a la presó i que continues fent cada cop que hi tornes. Els funcionaris et criden per fer els tràmits i hi ha un moment que cal passar per un pati. A mi m’agrada creuar-lo sol. Encara que hi vagi amb la mare i les germanes, prefereixo estar al meu aire, aïllat de tot, pensatiu. No dic res a ningú.

Després del pati et fan anar a una sala gran on hi ha moltes portes que condueixen a les sales. Totes són igual: petites, funcionals, amb un quadre penjat a la paret i una porta que dona a un lavabo.

Jo mai he vist el pare darrere d’un vidre. Ell no ho vol. Diu que fer el viatge per només quaranta minuts és llençar els diners, així que només el veig un cop al mes, durant dues hores. Però m’agradaria anar un dia a veure’l, encara que fos amb vidre. I voldria anar-hi sol.

Un dels últims cops que l’he visitat, el pare estava especialment content perquè s’acabava el càstig. Ha durat un mes i li suposava haver-se d’estar tancat a la cel·la pràcticament tot el dia. Sense pati. Només en sortia per dinar, sopar i fer trucades. El motiu de la sanció és que durant la campanya electoral es va enregistrar una de les seves trucades telefòniques i la seva veu va ser difosa en un míting. Quan va decidir fer la gravació, el jutge encara no li havia prohibit participar en la campanya electoral, però sí quan es va difondre.

Amb els funcionaris, en general, el pare s’hi entén bé. Durant un temps va tenir un company de cel·la que era holandès i tenia una filla que vivia a Catalunya i que a les eleccions del 21 de desembre havia votat la candidatura on el pare era el segon. Ens explica anècdotes de la presó. Ens diu que és en un mòdul conflictiu i que ha estat testimoni d’algunes baralles i inclús d’un apunyalament que l’han impressionat. Però ho diu sense donar-hi gaire importància i no sents que li pugui passar res. Tot això ho dic perquè cada cop veig el pare més còmode, i també a mi, quan hi vaig, tot em resulta més familiar i proper. No m’agrada sentir això. No m’agrada que tot acabi sent normal, encara que és inevitable.

Quan hi penso em sento trist, perquè m’adono que el pare ha interioritzat que pot estar-se a la presó una temporada llarga. De la manera com ens parla, té assumit que s’hi estarà anys. Dos, tres, quatre... No ho sé, però alguns. Això em revolta. No ho podem acceptar, però al mateix temps hem de trobar la manera d’afrontar-ho amb serenitat. Quan anem a veure’l, procurem no parlar gaire d’això. Les converses solen ser sobre qualsevol cosa, com si fóssim a casa sopant.

Una visita especial va ser la que vam fer al desembre. Abans de trobar-nos, el pare va anar a l’economat de la presó i va comprar galetes, dònuts, xocolatines. Hi havia de tot. Allò va ser el nostre dinar de Nadal. Estava content per la victòria en les eleccions, encara que això pogués significar que el jutge o la fiscalia tindrien una actitud més dura amb els presos.