I, al final, la carrossa es va convertir en carbassa i van tornar a la presó

BarcelonaSi alguna cosa no li ha faltat al Parlament en els últims anys ha estat l’emoció dels dies greus. Però la sessió d’ahir va tenir alguna cosa d’insuperable. Els compareixents caminaven pels solemnes passadissos de la Ciutadella flanquejats per una muralla de càmeres i flaixos, discretament vigilats pels Mossos i, per un moment, no semblaven presos, sinó estrelles. Dos anys després de l’últim cop, encara que fos per un dia, es posaven americana i corbata, la insígnia de conseller i, ben bé com si fos ahir, se situaven davant el micròfon a fer política, que és gairebé tant com dir a fer la seva vida.

Dins la sala els veies i, amb sort, els abraçaves i semblava impossible que tanta normalitat s’hagués d’acabar convertint en carbassa quan sonés l’hora que totes aquelles persones decents haguessin de tornar a dormir entre reixes.

Junqueras és el que va fer servir més la primera persona i sempre va mostrar-se de molt bon humor: “No m’ha canviat la veu; no he perdut cap bon costum; estic content com un gínjol; dec inspirar simpatia entre la gent; més independentista que jo no hi ha ningú; jo no vaig apallissar votants, oi que no? Oi que no?” Junqueras va pujolejar divertit, dominador de l’escena. El moment culminant va arribar quan, a menys de dos metres de la seva taula, Lorena Roldán i Carlos Carrizosa no es van quedar a sentir la resposta de Junqueras i van tocar el dos. I el vicepresident va obrir els braços i els va deixar anar amb ironia: “Ara se’n van? ¿Ara que començava el diàleg?” Sí, Ciutadans se n’anava perquè encara no eren les deu del matí i ja havien fet la feina més important del dia : el tall de veu per a les notícies d’Antena 3.

Els presos van arribar amb factures: els del 155, Rajoy, Rivera i Soraya ja no hi són, els repressors perden les eleccions. “Covards, maleducats, no sabia si anaven a fer els putxinel·lis o a cantar el Cara al sol perquè Vox no els hi robi vots”, va dir Turull de Ciutadans, i va afegir: “He vingut a donar gràcies i no a demanar perdó” i “No em sento havent enganyat a ningú”. I Romeva va afegir: “Ni per un moment em penedeixo de res del que he fet”.

Junqueras va fer un “Amunt els cors!” Marta Vilalta somreia i assentia embadalida, gaudint de tornar a sentir el portaveu que ho omple tot quan sona en públic i pronuncia frases del tipus: “La presó és un pas més en el camí cap a llibertat. Té bellesa poètica”. El president d’Esquerra va voler convertir diàleg en la paraula del dia, però Dalmases (JxCat) va recordar-li amb suavitat que el PSC no hi era, quan resulta que els socialistes són els que han de seure a l’altra banda de la taula. L’absència del PSC va ser més dura de pair que el numeret de Cs de cada dia. Junqueras tenia la paraula a punt: “Escepticisme”.

Respostes pendents

Mentrestant, pels passadissos, als peus de les finestres, als pedrissos, eren audibles els senyals de final de legislatura en retalls de converses de grups que parlaven en veu baixa: “Aquest cap de setmana vam provar coses però no vam tenir temps... La gent que envolta Torra... No sé si Torra escolta Puigdemont... Salvar els pressupostos... No hem sabut construir separats... És l’egoisme de sempre dels de sempre...”

Turull va abordar la qüestió sense embuts, amb deu minuts per a la història que els recomano que vagin a buscar a la web del Parlament: “La gent que ens escriu cartes no entén res. Si ens volen fer feliços a la presó, no facin episodis com el d’ahir. He treballat amb vostès, els conec, poden fer-ho i hi són a temps”. Romeva ho dirà a la seva manera: “Ja toca que, de tant en tant, ens arrenquem algun somriure. El patiment té un límit”.

El patiment no només no ha acabat, sinó que el TC i el Tribunal de Comptes el van cronificar en directe. I, malgrat tot, la comissió d'aquest dimarts va tenir moments de bàlsam reparador. Per un moment semblava que els presos podien recosir els estrips del dia abans. Però la il·lusió també era una carbassa.