Pau Surroca Bassa i Montse Bassa: "En el primer vis-a-vis ens va dir que això va per llarg. Ho té molt clar”

BarcelonaPau Surroca Bassa (26 anys) i Montse Bassa (52 anys) són un dels dos fills i la germana de la consellera d'Afers Socials, Dolors Bassa. El jutge Pablo Llarena l'ha tancat preventivament a Alcalcá-Meco per segon cop, on ja fa 24 dies que hi és. Els seus familiars volen convertir-se en la seva veu perquè no caigui en l'oblit.

Com està la consellera Bassa?

Pau: Ara bastant bé, dins dels termes que es poden entendre. Sobretot els primers dies costa, perquè els horaris d'allà són molt marcats i rigorosos, però està forta i serena. Alhora també té un sentiment de tristesa per la injustícia i la situació.

Montse: En el primer vis-a-vis, la primera setmana que va entrar a presó, ens va dir molt clarament que el tema anava per llarg. Ho té molt clar. Tenim la sort que el seu advocat li parla molt clar i, tant per a ella com per a nosaltres, és millor parlar amb aquests termes. El més dur de ser a la presó és sempre tenir l'esperança de poder sortir la setmana següent i no sortir. Això va ser molt frustrant l'altra vegada.

Esperava tornar a entrar a presó quan va anar a declarar al Suprem?

P.: Sempre t'aferres a la possibilitat, encara que sigui petita, que surti bé, però evidentment sabia on anava i les conseqüències que hi podia haver. I nosaltres tampoc ens volíem enganyar. Encara que ho tinguis mig assumit, però, quan t'ho diuen és un cop dur. Amb el pas dels dies et vas aixecant i recuperant l'ànim, i ara veiem que la millor manera de combatre la situació és donant-li veu i fent actes per explicar-ho.

M.: Com que va deixar l'escó i no es va quedar a Brussel·les, creia que tenia opcions de no anar a presó. Però no s'esperava el processament per rebel·lió. Això ens va desmuntar a nosaltres i a ella.

Com és el seu dia a dia a la presó?

P.: Allà tenen els horaris molt marcats i tot és molt rigorós. Si no tens activitats i tens moltes hores lliures, és més complicat. Ara li han autoritzat fer alguna activitat, que és molt difícil que t'autoritzin perquè la burocràcia va molt lenta, i també s'aferra a cartes i a premsa catalana que rep i li va molt bé per estar al dia, estar informada i sentir-se més propera.

M.: El dia a la presó comença a les set del matí, que s'han d'aixecar per dutxar-se. A dos quarts de vuit han d'anar a esmorzar, que dura 10 minuts, és en silenci i han de seure soles. Llavors tenen el matí lliure fins a dos quarts de dues, i s'organitzen el temps per tenir el cap ocupat: caminen una mica al pati, llegeixen, escriuen i no gaire res més. Després van a dinar, que també té temps limitat i és igualment en silenci.

P.: Havent dinat, estan tancades a les cel·les fins a dos quarts de sis i llavors hi ha aquestes activitats d'una hora o hora i mitja, com ara aeròbic o treballs manuals. Però per participar-hi has de fer una instància que ha d'arribar al director i te l'han d'acceptar. El primer cop que va ser a presó pràcticament no va poder començar les activitats. Ara fa aeròbic.

M.: I quan acaba aquesta activitat, torna a començar la rutina del matí per esperar l'hora de sopar i després les tanquen de seguida a la cel·la. A dos quarts de deu passen a fer el recompte, i això la Dolors ho porta molt malament perquè vol dir tornar-se a aixecar del llit on estan estirades i posar-se fermes darrere la porta. Haver de fer això ho troba indigne.

L'anterior cop que va ser a presó, tant Bassa com la també consellera Meritxell Borràs van dir que havien rebut un bon tracte. Ara també?

P.: Els funcionaries tenen un tracte correcte i professional.

M.: Quan va entrar aquesta segona vegada, el director de la presó li va dir que no tindria un tracte preferent, cosa comprensible. El que sí que va comentar és que notava que són més estrictes ara que en l'anterior ocasió. Es nota més controlada.

Tenint en compte les restriccions del centre penitenciari, quan podeu veure la consellera?

P.: Tenim una visita setmanal de 40 minuts a través d'un vidre. Quaranta minuts que et passen volant. Portes una llista apuntada amb les quatre coses que li vols dir, les quatre que ella et vol dir i, després, pràcticament ja és l'hora. Tenim moltes sol·licituds de gent que la vol anar a veure, i a nosaltres també ens agrada anar-hi sovint i ho hem de compaginar com podem. I després hi ha un vis-a-vis d'una hora i mitja o dues hores –en funció del dia i hora– al mes. De moment n'hem fet un al març i en farem un altre a finals d'abril.

M.: Les normatives d'Alcalá-Meco són bastant antigues, perquè dins la llista de màxim de 10 persones que la poden anar a veure hi hem de comptar també les parelles dels fills de la Dolors, que la normativa les comptabilitza com a amistats. Això m'indigna perquè la meitat de la gent que hi hem de posar són familiars, i queden molt poques places per posar-hi amistats. I el que empitjora és que si alguna d'aquestes amistats surt de la llista per deixar lloc a una altra persona, no hi pot tornar fins al cap de sis mesos. Per tant, has de pensar molt bé qui autoritzes.

La gent autoritzada també pot ser al vis-a-vis?

M.: No. Tant en el vis-a-vis com en el vis-a-vis íntim només hi pot anar la família directa, demostrable amb el llibre de família. Per tant, només hi entrem jo, els seus fills i la seva mare. I ara la Dolors té una parella, però com que no estan casats no poden tenir vis-a-vis. Per sort, com que és advocat, té temps il·limitat en les comunicacions a través del vidre.

I a tot això se li suma el fet que la presó és a Madrid.

M.: Exacte. I això vol dir que has d'agafar l'AVE de bon matí i tot el que implica. La meva mare és gran, té 86 anys, i fa 1.400 quilòmetres per anar a veure la seva filla. Però ho aguanta, pobra.

En l'àmbit familiar, què està deixant de viure Bassa mentre és a la presó?

M.: Ella dins de la presó no troba a faltar res de material; el que troba a faltar és el paisatge, la família, els records…

P.: També dinars familiars. I té una neta petita de 3 anys, filla del meu germà Josep. En dies especials, com el de la mona, ens ha comentat per carta que hi pensava.

Després del primer cop la presó, la vau notar canviada?

P.: Valorava molt més molts petits detalls que normalment et passen per alt, com pot ser un 'whatsapp' de bon dia o bona nit. O petits luxes com el sopar.

M.: Hi ha un detall que em sembla molt visual. Just l'endemà de la presó es va dutxar aquí a casa, i quan va sortir es va desmuntar i es va emocionar perquè va veure que l'aigua sortia seguida. Feia molts dies que es dutxava en aquell tipus de dutxes que has d'anar aguantant perquè surti un rajolí d'aigua. Li va costar fer vida normal en sortir. No li agradava gaire parlar del tema i vam anar a fer moltes passejades pel Ter i pel Montgrí, parlant molt amb el Pau i amb mi. Va necessitar el seu temps per poder començar a recuperar la normalitat. Just quan la començava a recuperar, ha hagut de tornar a entrar a presó.

En algun moment creieu que s'ha penedit del paper que va tenir al Govern per l'1-O?

M.: No. Ella sempre ha tingut el convenciment que feia una cosa ben feta, que no va fer res malament i que és innocent. Mai ha expressat que es penedís d'aquest tema perquè, de fet, ho va fer tot legal.

P.: Tant ella com nosaltres, a més, pensem que un acte de democràcia com votar no pot tenir cap acusació ni cap agreujant.

M.: Totes les persones que coneixen la Dolors creuen que no s'aguanta per enlloc que atribueixin violència a una persona com ella. Tenim l'esperança que això es desmunti pel seu propi pes. Ha anat a la presó perquè tots nosaltres poguéssim votar, i ben orgullosos que estem d'haver-ho pogut fer, era el mandat del poble.

Després de la DUI, en un primer moment va anar a Brussel·les. Algun cop li heu dit que s'hauria d'haver quedat?

M.: Ella només va anar a una reunió a l'estranger perquè el president Carles Puigdemont els va citar, i nosaltres sempre diem el mateix: és una decisió personal, la Dolors sabia perfectament el que feia i sempre ho hem respectat. És ella qui tenia la informació de tot i mai ho he posat en dubte. Donem suport a tot el que ella decideix.

Com ha viscut els últims esdeveniments polítics, des de la presó?

M.: Hi ha dues coses que sempre ens repeteix: una, que seria urgent que hi hagués govern.

P.: Per recuperar les institucions i tirar endavant.

M.: I l'altra, que sobretot les mobilitzacions siguin pacífiques. És un tema que la preocupa molt.

Quan surti de la presó, creieu que voldrà continuar en la política activa o que preferirà tornar a fer de mestra a Torroella de Montgrí?

M.: El que toca ara és que pugui sortir de la presó i reincorporar-se a la seva antiga feina. És el que va dir i el que té intenció de fer. Tant de bo pugui sortir per recuperar aquesta vida familiar que es mereix. Crec que en la vida política ho ha fet tot i més per a nosaltres, i ara, un cop deixat l'escó, està molt bé que hi hagi renovació i ella pugui entomar la seva vida fent la feina que li agrada.

Com viu des de la presó les mostres de suport? Troba a faltar més gent implicada en la causa?

P.: De mostres de suport n'hi ha moltes i les hi fem arribar per carta, per les trucades que ens pot fer i també per la premsa que li fem arribar, que també l'ajuda a estar informada.

M.: Pel que fa als partits, el suport sempre hi ha estat, per part dels partits independentistes. I hi ha gent dels comuns i Podem que l'ha anat a veure, però hi ha ignorància total per part dels altres partits. Dels socialistes, Ciutadans i el PP no hem rebut cap suport. Em costa d'entendre que gent amb qui ha estat compartint escó no tingui sensibilitat, perquè abans de ser polítics són persones. Estic segura que la Dolors tindria aquesta sensibilitat, si fos a la inversa.

P.: Un exemple molt clar va ser el ple que es va fer darrerament al Parlament, quan van assistir-hi familiars dels presos. Es va veure molt clar com mig Parlament es va girar i els va aplaudir i com l'altra meitat no es va ni girar perquè no els podien mirar a la cara. Això va ser un detall, una fotografia que tinc gravada.

Què n'espereu de la manifestació d'aquest diumenge?

M.: Pensem que ens donarà energia, que ens donarà veu, i voldríem que no fos només una representació d'aquest diumenge. Perquè aquesta situació tingui sortida, les manifestacions no han d'aturar-se. Estic contenta que la manifestació tingui una base molt àmplia i que siguem tantes entitats que demanem la llibertat dels presos, però també és veritat que soc escèptica perquè no veig gaires mobilitzacions arreu d'Espanya que ens donin suport, i la veu d'Europa costa molt que surti. Ens hem d'animar mútuament entre els catalans, però encara falta més.

Considereu que des que hi ha presos polítics pel Procés s'ha oblidat en certa manera les preses?

M.: Sí, i tant. És molt trist però, pel fet de ser dones, passa. Quan la Dolors va estar tancada la primera vegada, estàvem molt pendents dels mitjans de comunicació i m'adonava que moltes vegades es parlava només de Soto del Real i Estremera. Me n'alegro pels companys, que hi pensem molt, també, però era una espina clavada. I un dia vam començar a trucar als mitjans cada vegada que passava i ho fèiem notar. I quan la Dolors va sortir també feia notar que no es parlava gaire d'elles. Ara estic molt contenta perquè les coses estan canviant. Potser el primer cop també va ser una mica culpa nostra, que estàvem tan derrotats que no li donaven veu perquè no podíem. I ara hem decidit que volem ser la seva veu arreu, i vulguis o no, encomana empatia a la gent. Estem rebent molts suports i fa que no caigui en l'oblit. És la nostra obligació.

Us agradaria afegir-hi alguna cosa?

P.: Volem agrair tots els suports que rebem i tots els actes, des dels que es fan en pobles molt petits fins als que es fan en pobles més grans i amb multituds. També el simple fet dels pins amb els llaços grocs. Sembla una tonteria, però quan vas pel carrer i et trobes algú amb el llaç o els veus penjats a les cases, això et dona un impuls, un punt d'energia i de complicitat que m'agrada molt.

M.: Jo només voldria demanar a la gent que no defallim, que això seria abandonar els nostres familiars, i no ens ho podem permetre.