El ‘vincerò’ d’en Molins
Exalcalde de BarcelonaUn dels records que amb més força tindré a la memòria d’en Joaquim Molins serà sentir el seu tros de veu trencar el silenci d’una vall nevada en ple hivern tot cantant fragments d’obres de Giacomo Puccini, com el Nessun dorma de Turandot, l’òpera que més li agradava, o O mio babbino caro de Gianni Schicchi. En Joaquim Molins tenia una sensibilitat especial per la música i era un apassionat de l’òpera. Aquesta passió, aquesta sensibilitat, el feia molt atractiu, i al seu voltant es generava afecte i simpatia. Tothom s’enamorava de la seva personalitat.
El Joaquim Molins polític va fer molta i molt bona feina en benefici de Catalunya com a conseller de Comerç i Turisme i de Política Territorial i Obres Públiques en els governs del president Jordi Pujol. Ha estat un polític que creia en Catalunya com a nació i oberta al món. De mentalitat liberal, va ser especialment important la seva intervenció en l’àmbit de les infraestructures; sobretot va tenir una contribució decisiva en l’èxit de la transformació urbana de la capital catalana vinculada als Jocs Olímpics. Encara recordo la lluita que va mantenir perquè la ronda Litoral tingués més carrils, o perquè el nus de la Trinitat tingués una capacitat diferent de la d’avui. I és que en Molins mai va actuar a curt termini i sempre va mantenir la visió a llarg.
Molins va ser molt fidel al president Pujol, i també a Miquel Roca, a qui acabaria rellevant al capdavant del grup de CiU a Madrid. Igualment va ser una persona molt estimada per la societat civil catalana, amb qui va mantenir un contacte i una col·laboració permanents. En Joaquim era dels que si creia en una cosa, en un projecte o proposta, treballava de forma infatigable fins a aconseguir-la. Potser un dels exemples més clars van ser els seus esforços per aconseguir la supressió del servei militar obligatori. Va intervenir de manera clara i positiva en l’anomenat Pacte del Majestic amb el PP d’Aznar del 1996. Flexible en la negociació, sabia defensar amb força les seves conviccions.
L’any 1999 va intentar ser alcalde de Barcelona, la ciutat que ell estimava amb delit. Li hauria fet moltíssima il·lusió, però malauradament no ho va aconseguir. En la darrera època, com a president del Patronat del Gran Teatre del Liceu, va impulsar un autèntica revolució, amb una aposta per un nou model de gestió, que avui s’està reconeixent com a exitosa.
La ciutat i el país li han d’estar extraordinàriament agraïts. La Generalitat així l’hi va reconèixer amb la concessió aquest 2017 de la Creu de Sant Jordi. Amb el seu traspàs he perdut un molt bon amic, però el país ha perdut una de les persones més importants, decisives, en el camí per construir la Catalunya que, amb la seva capital, Barcelona, avui tenim i els reptes nacionals que ara estem afrontant.