Les vides paral·leles de dues negociacions

BarcelonaArtur Mas estava oferint una roda de premsa per explicar el seu pas al costat i, mentrestant, Carles Puigdemont esperava assegut a la Casa dels Canonges. Feia només uns minuts que havia acceptat presidir la Generalitat per propiciar un pacte entre Junts pel Sí i la CUP i, d’aquesta manera, salvar una legislatura que semblava tocada de mort des de la victòria independentista a les eleccions del 27-S. Van ser tres mesos de negociacions, converses, estira-i-arronses, retrets mutus, propostes creuades i altes dosis de tensió. El focus polític, a partir del gener, va fer el salt cap a Madrid, on pren cos l’escenari d’eleccions per al 26 de juny. ¿Hi haurà una solució d’última hora? ¿Farà un pas enrere Mariano Rajoy, vencedor amb una majoria exigua el 20-D?

Durant el període d’interinitat a la Generalitat, els responsables governamentals de l’Estat sucaven pa amb cadascuna de les novetats -no sempre positives- de la negociació entre Junts pel Sí i el partit anticapitalista. “Per un càrrec no val la pena vendre una comunitat autònoma”, deia sovint la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. “Mas s’ha equivocat i ara Catalunya està en mans de la CUP. Totes les sortides són dolentes”, deia a finals de novembre Rajoy. El president espanyol en funcions, que manté el to gèlid amb Puigdemont, està a l’espera que Pedro Sánchez se’n surti -o no- per ser investit. Ja va fracassar una vegada, a principis de març, quan el Congrés va tombar la seva candidatura. Una de les semblances existents, per cert, amb Catalunya.

Intents fallits

Mas va fracassar a la primera; Sánchez manté esperances

“Avui no sortirà d’aquí com a capità”, li va dir Antonio Baños, aleshores cap de files de la CUP, a Mas durant el primer debat d’investidura. Dos dies més tard, l’esquerra alternativa refermava el “no tranquil” al líder de Convergència. La investidura va entrar en una letargia que només es va sacsejar quan l’expresident va decidir renunciar a la candidatura en favor de Puigdemont.

A Madrid, Sánchez -amb només 90 diputats de 350- va fracassar en les dues votacions celebrades a principis de març. Només va comptar amb el suport de Ciutadans i de Coalició Canària. Tot just ahir va aconseguir asseure Podem i Ciutadans a la mateixa taula. En el cas del Congrés, al contrari que al Parlament, les majories obliguen a combinacions múltiples. “Tant que reien de nosaltres, i mira’ls ara”, comenten lacònicament a Palau.

Pactes a mitges

Ofertes creuades JxSí-CUP; contactes multilaterals a Madrid

L’enrocament a Catalunya va donar pas a múltiples ofertes entre els dos partits independentistes. Des del primer moment, tant des del Govern com des de la coalició es va situar el pla de xoc social com a pista d’aterratge per a la CUP. Ja pràcticament a contrarellotge, els de Mas i Oriol Junqueras van oferir un consell de presidència per bastir un executiu més col·legiat que l’anterior, a banda de mesures socials per valor de 250 milions d’euros i un full de ruta cap a la independència. El desllorigador, però, només va arribar quan l’expresident va plegar a canvi que l’esquerra anticapitalista garantís l’estabilitat del Govern.

L’esquerra alternativa, per la seva banda, va oferir múltiples possibilitats per facilitar un executiu en què Mas hi fos, però no com a president. També va plantejar-se la possibilitat que el líder de la Generalitat fos un independent -Muriel Casals, Carles Viver i Pi-Sunyer-, però no va fructificar per la negativa de Junts pel Sí a renunciar al màxim dirigent de CDC. De moment, a Espanya qui més ha parlat de càrrecs és Pablo Iglesias, líder de Podem, que ara estaria disposat a no ser vicepresident en un executiu de coalició per facilitar l’entesa. En un primer moment, just després dels comicis, els d’Iglesias també van plantejar que un independent fos el pròxim inquilí de la Moncloa. El partit lila manté molts recels a l’acord entre el PSOE i Ciutadans, que inclou la supressió de les diputacions provincials i mesures per a la regeneració democràtica.

Lideratges en qüestió

Baixes rellevants a Catalunya; Rajoy encara no vol plegar

Poc abans que s’acabés el termini -10 de gener- per investir president a Catalunya, el lideratge de Mas va començar a flaquejar internament. Independents de Junts pel Sí i dirigents d’ERC li van demanar, en privat, que reconsiderés la seva posició. Al PP, de moment, hi ha veus -és el cas d’Alberto Garre, expresident de Múrcia- que veuen un “clam silenciós” per rellevar Rajoy. “La proposta hauria de ser un govern de coalició, presidit per una altra persona”, argumentava Garre. El president en funcions no té intenció de deixar la política.

A Catalunya, un dels lideratges -efímers- que van patir les conseqüències de la negociació va ser el d’Antonio Baños, candidat de la CUP al 27-S, que va deixar el Parlament després que l’esquerra alternativa pronunciés el no definitiu a Mas. Sánchez, tot i el rebuig que causa en sectors del PSOE, personificats en Susana Díaz, manté el pols. L’hipotètic xoc, però, no es resoldrà aviat: de moment, el congrés socialista s’ajornarà fins que s’aclareixi el panorama polític a l’Estat.

Fractures internes

Pugnes entre sectors que van en augment en la recta final

L’exemple més evident de la fractura que va suposar dins la CUP la negociació amb Junts pel Sí és l’assemblea de Sabadell, que va acabar amb un empat inèdit. Els militants del PSOE, en canvi, van validar àmpliament -79%- l’acord amb Ciutadans, però a Podem hi ha hagut una forta crisi per la política de pactes que ha acabat amb el cessament fulminant del secretari d’organització. Dins de Convergència, a mesura que anaven passant les negociacions, creixien les veus contràries al pacte amb la CUP per motius ideològics. Finalment, tot i les queixes expressades en òrgans interns, el partit va fer pinya amb la decisió de Mas i el relleu per Puigdemont.

Casos de corrupció

Escorcolls a Convergència i el PP valencià esquitxat per blanqueig

Pocs dies abans de constituir-se el Parlament, la Guàrdia Civil va tornar a escorcollar la seu de CDC pel cas del 3%, i el seu tresorer va acabar a la presó. El PP també ha patit en les últimes setmanes: el grup municipal valencià està sota el focus per un presumpte blanqueig.