La vida vista des d'un patinet

MadridAquest final d'agost ha portat les primeres escaramusses de cara al nou curs polític, centrades en la interpretació que es pot fer del pacte entre els socialistes i ERC en matèria de finançament. Era d'esperar. Es tracta d'un acord que compromet el govern de Pedro Sánchez, i que ja veurem com acaba, perquè les pressions per fer-lo fracassar seran molt fortes per tots cantons. L'altre mal de panxa segueix sent la recerca d'explicacions sobre la desaparició de Puigdemont el dia de la investidura de Salvador Illa, esquivant els Mossos i els seus drons d'observació. No hi ha dubte que aquestes dues qüestions, la inaplicació de la llei d'amnistia a tots els acusats per fets relatius al Procés i la suposada nova sobirania fiscal de Catalunya, seran dos dels assumptes més destacats de la tardor. Es tracta de dues qüestions que formen part de la lluita pel poder i que impliquen tots els ressorts del sistema. Però resultaria molt reduccionista pensar que no hi ha res més urgent ni important en pantalla. Són molts els problemes pendents de què cal ocupar-se.

Tant a Madrid com a Barcelona, l'autèntic repte dels temps que vindran es troba en gran part en un altre terreny, al marge del més calent de la confrontació partidista. És clar que la gent segueix els avatars de la política, però cada cop més sense concentrar-se gaire en els detalls. Per a moltes persones les notícies són soroll de fons, al qual apliquen el mateix sistema d'atenció dispersa que utilitzen quan estan al volant o al manillar dels seus vehicles. M'ho explicava fa uns dies la Mireia, una noia d'uns vint-i-pocs anys que em va ajudar a trobar un carrer proper a la Rambla Nova de Tarragona. Ella havia baixat del patinet per consultar quelcom al mòbil. Li vaig preguntar per una adreça concreta i mentre la buscava va sorgir una conversa força interessant sobre la situació de la gent jove sense feina o amb treballs precaris.

Tot va venir de la mà de la paraula estabilitat, mencionada inicialment per mi en relació als avantatges i riscos del patinet. La Mireia em va dir que era el segon que tenia i que ara havia escollit un model amb la màxima seguretat en aquest tipus de vehicles. La noia, menudeta i molt simpàtica, em parlava amb un somriure franc, sota el seu casc de color rosa, escollit probablement per fer-se més visible entre els cotxes. Em va explicar que havia estudiat veterinària i que ha enviat desenes de currículums a institucions i empreses relacionades amb la cura dels animals, sense aconseguir trobar feina de la seva especialitat. Va afegir que ara treballa en una botiga de roba. Les seves condicions són vint hores setmanals per 600 euros al mes. Li vaig preguntar si en funció d'aquesta situació encara estava a casa amb els pares. Em va respondre que no, que després de molt buscar han llogat un pis amb el seu xicot, que guanya una mica més que ella, però de forma inestable, acumulant contractes de substitució en un laboratori. Em vaig quedar amb ganes de preguntar-li si va votar en les eleccions catalanes del 12 de maig, i a qui havia fet confiança. Suposo que hi va participar, perquè en cap moment va carregar contra algú en concret pels seus problemes econòmics i professionals. En el seu relat es percebia clarament certa frustració, però no ressentiment. Al contrari. Durant la nostra breu conversa sobre la vida vista des d'un patinet, la Mireia em va semblar una lluitadora perseverant, amb un caràcter obert i solidari que li va permetre xerrar amb confiança de la seva situació amb un desconegut, jo mateix, que en aquell moment estava més perdut que ella.

A l'espera de respostes

Hi ha moltes Mireies en la nostra societat. I fa temps que esperen respostes. Segueix havent-hi massa gent que marxa per trobar una sortida laboral i millorar les seves perspectives de vida. I, contradictòriament, hi ha molta altra gent que s'ho juga tot per posar un peu a Espanya, amb freqüència no com a destinació final, sinó com a punt d'arribada a una Europa somiada. Davant d'aquesta realitat, l'existència de tantes persones a la recerca de resoldre necessitats elementals per poder portar una vida digna, l'exigència mínima a la política i als polítics és la de la seriositat. Aquest concepte implica també el de sensibilitat a l'hora de fixar les prioritats i compondre equips.

Va ser una mala coincidència, en aquest sentit, que Salvador Illa hagués d'anar a Lanzarote per trobar-se amb Pedro Sánchez en les mateixes dates del setè aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils. La seva absència en l'acte de record que va tenir lloc a les Rambles s'hauria de compensar amb alguna iniciativa d'atenció específica a les víctimes d'aquells fets, tan esgarrifosos i tràgics. Cal tenir en compte que una de les famílies vol portar l'assumpte al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), després que el Constitucional no admetés la seva petició d'empara per no trobar en el cas una "especial transcendència constitucional".

Menciono tot això pensant en el recorregut escàs que ha tingut una de les condicions posades per les forces independentistes per donar el seu suport a la investidura de Pedro Sánchez, ara fa un any. Es tractava d'assegurar una investigació a fons del que va passar en aquell cas, per aclarir, entre altres, quines dades podien tenir els serveis d'informació de l'Estat sobre els riscos d'un atemptat d'aquelles característiques. Ja vaig exposar llavors els meus dubtes que es pogués conèixer tota la veritat i les hipotètiques implicacions polítiques sobre el que va passar i la seva preparació. Però ara vaig més enllà. Em pregunto si hi ha algun risc que es produeixi una situació similar respecte als pactes més recents, en aquest cas entre el PSC i ERC, per assegurar l'inici d'una nova etapa, deixant enrere el Procés, sobre la base del reconeixement de la sobirania fiscal de Catalunya, amb un model de finançament similar al del País Basc i Navarra. No m'ha sorprès que la vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, hagi dit –contra l'opinió de Josep Borrell– que no serà un sistema de concert com tenen aquells dos territoris. Si volem un debat seriós sobre aquesta qüestió, convé que el govern de Pedro Sánchez aclareixi les seves intencions i fins on arriba l'acord. Hi ha molt en joc. En aquest afer no podem patinar.