MadridEls partits són especialistes en màrqueting, i per això aquest divendres tot estava dissenyat amb un sol objectiu: projectar la imatge d’un PP unit al voltant de la figura d’Alberto Núñez Feijóo. Però aquesta unitat és més falsa que un duro sevillà (ciutat on es feia el congrés), ja que en realitat l’entronització del líder gallec significa el retorn del rajoyisme per la porta gran després del fiasco de Pablo Casado.
En efecte, si hi havia una persona feliç era Mariano Rajoy, el to relaxat del qual va contrastar molt amb la gravetat d’un Aznar que ha vist com el seu pupil, que va ser ungit en el seu dia perquè era un clon d’Albert Rivera, s’estavellava tot sol. Per entendre el pas d’aquest divendres cal mirar enrere i entendre la història recent del PP.
Casado va ser elegit fa quatre anys per compensar el que es considerava el pitjor defecte de Rajoy: el seu relativisme ideològic i excessiu pragmatisme, que sovint el duia a practicar l’immobilisme. Aquell PP necessitava recuperar les seves essències ideològiques davant d’un Rivera que amenaçava amb menjar-se el seu electorat. I Casado, per ben poc, va superar el match ball l’abril del 2019, quan Cs va quedar a només 200.000 vots del PP.
Candidat contra Sánchez
En canvi, ara, en plena crisi econòmica per la guerra d’Ucraïna, el PP considera que el millor candidat per enfrontar-se a Pedro Sánchez és algú amb menys ideologia i més experiència de gestió. Aquest és el pèndol en què es mou el PP: la ideologia, representada avui per Isabel Díaz Ayuso, i el pragmatisme. La majoria de barons, sobretot els que tenen el poder autonòmic, són pragmàtics i veuen Ayuso com una il·luminada, però són prou intel·ligents per saber que no es poden enfrontar al seu principal ganxo electoral. La intel·ligència que li va faltar a un Casado que era molt més pròxim a Ayuso del que ho és Núñez Feijóo.
La victòria pòstuma de Rajoy també portarà a marcar distàncies amb Vox, tot i que l’aritmètica electoral pot tornar a condemnar el PP. En aquest sentit, les eleccions andaluses seran claus per al lideratge de Núñez Feijóo, ja que Juanma Moreno Bonilla és potser el baró més feijoonista que hi ha, un perfil moderat i pragmàtic. El líder gallec reclama “victòries contundents”; per tant, tot el que no sigui quedar primer i a una gran distància del segon serà problemàtic. I si a més ha de pactar amb Vox (¿s’imaginen Macarena Olona de vicepresidenta andalusa?), tot el seu discurs es pot ensorrar com un castell de cartes. Aquest serà el moment en què l’aznarisme-ayusisme, avui en retirada tàctica, torni a treure el cap.
