Maixabel Lasa: "Les víctimes d’ETA som majors d’edat i no cal que ningú ens defensi”

BarcelonaMaixabel Lasa (Legorreta, 1951) va perdre el seu marit, Juan María Jáuregui, en mans d’ETA ara fa 21 anys. Poc després va accedir a reunir-se amb membres del comando etarra que l’havia assassinat. Ara, la pel·lícula Maixabel explica aquesta història a les pantalles i la seva protagonista a la vida real atén l’ARA abans d’anar al Festival Clàssics.

No són les circumstàncies més felices, però què li diu que la seva vida hagi arribat a la pantalla?

— Alguna cosa de bo hi deu haver amb el que vam fer amb les trobades reparadores. Em sento afalagada perquè vaig participar-hi i ho vaig fer amb plena convicció. Sempre he cregut que la política penitenciària ha d’estar encaminada a la reinserció per molt mal que s’hagi comès i pensava que aquestes persones havien fet autocrítica reconeixent el dany causat. Si tornessin a néixer segurament no ho tornarien a fer.

L’hi van dir en aquests termes?

— Aquests o semblants. La primera vegada que vaig parlar amb Luis Carrasco -un dels etarres- jo vaig preguntar-li si sabia qui era el Juan Mari, si sabia que tenia dona i fills i el patiment que havia provocat.

Tampoc sabia que el seu marit havia estat a ETA quan era jove o que havia declarat perquè acusessin Galindo pels GAL?

— No en tenia ni idea, només sabia que havia sigut governador civil de Guipúscoa. Ells tenien ordres de dalt i l’objectiu era matar-lo. Li vaig preguntar: si jo hagués sigut allà, l’hauríeu matat? I va respondre que sí.

Va ser reparador?

— Sí, i jo no em pensava que em produiria sensació de pau interior. És impossible recuperar el Juan Mari, però adonar-me que aquella persona quan surti de la presó no pensarà que és un heroi sinó tot el contrari, em reconforta. Ha sigut una persona valenta enfrontant-se a l’organització, ha sigut capaç de dir fins aquí hem arribat, amb el que això suposa, passar de ser un heroi a un traïdor. No m’agradaria estar en la pell del Luis ni de la seva mare. Els hi vaig dir a tots dos, em va sortir de l’ànima. Jo soc mare i pensar que un fill meu ha pogut matar algú per res i per a res ha de ser terrible per a una mare. És imperdonable, com diuen ells.

Li diuen que és imperdonable?

— Sí.

No li van demanar perdó?

— Sí, un d’ells. Li vaig dir que no li respondria. Només que li donaria una segona oportunitat.

I què és una segona oportunitat?

— Que quan surti pugui refer la vida.

Ha procurat no viure enfadada.

— He procurat transmetre als que estan al meu voltant, la meva filla i els meus nets, que amb l’odi no aconsegueixes res.

El seu marit de molt jove va estar a ETA, eren parella llavors?

— Sí, vam començar a sortir amb 16 anys. Ell estava militant a ETA, però l’ETA político-cultural. D’alguna manera, Juan Mari va tenir, no sé si dir-ne sort o no, i va ser detingut. A la presó es va trobar amb militants de CCOO, UGT, el Partit Comunista. Tot allò ens va encaminar.

Vostè també simpatitzava?

— Allà vaig estar.

Accepta el càrrec de governador.

— Per a ell era un repte, sobretot per tot el que se sentia sobre Intxaurrondo, allà tenia la seva espina, i va ser valent. Es va sentir sol, fins i tot des del partit (el PSOE).

Parlaven d’això?

— Recordo que quan va venir de testificar a l’Audiència Nacional estava satisfet d’haver participat en l’esclariment de l’assassinat de Lasa i Zabala. Quan va venir a casa em va dir: no sé qui em matarà, si Galindo o ETA.

Ha explicat que el dia que maten el seu marit li veu a la cara que aquesta guerra la guanyarien.

— Jo en tota la meva trajectòria sempre he tingut present el Juan Mari i aquella imatge de dir-me: Maixabel, a mi m’han matat, però això ho guanyarem. I vaig tenir la gran oportunitat que em va concedir Ibarretxe de poder ser la directora d’atenció a les víctimes del terrorisme del govern basc. Vam posar en marxa projectes molt interessants: cinc víctimes d’ETA i cinc víctimes d’altres grups terroristes. Vam voler que cada una anés coneixent el patiment de l’altra i crear empatia.

Quantes trobades es van fer?

— Es va acabar el 2012 i no va donar temps ni de començar. Es van acabar perquè el PP no va voler saber res del tema. I n’hi van haver després fora de la presó.

Jesús Eguiguren deia: “ETA els anava molt bé a alguns perquè tapava tots els altres problemes”.

— Alguns partits troben a faltar la presència d’ETA. Utilitzar les víctimes com a arma és només per buscar vots. Les víctimes som majors d’edat i no cal que ningú ens defensi. Jo apel·lo a que ens deixin en pau, som prou grans per saber a qui hem de votar.

Creu que a Otegi li va faltar demanar perdó?

— Recordo què va dir ell quan van matar el Juan Mari. Va dir allò que Juan Mari havia pres partit. Otegi mentre ETA matava estava aplaudint. Jo crec que té moltíssima responsabilitat en tot el que ha passat. Que ell fes una autocrítica no aniria malament. En els homenatges que dediquem a Juan Mari cada any, des de fa cinc anys comença a aparèixer gent de l’esquerra abertzale, benviguts siguin.

La generació que ve pot ser que al no viure-ho no hi doni importància.

— Les futures generacions haurien de saber el que va passar perquè no torni a passar.

S’ha reunit amb públic infantil?

— Jo no, però hi ha un projecte que vam posar en marxa que eren víctimes que anaven als centres escolars amb xavals de 14 i 15 anys per explicar el que va passar. I és impressionant el silenci d’aquestes aules.

Li diuen que ha de ser més dura?

— Les persones que van conèixer el Juan Mari saben que era un constructor de ponts, un vers lliure, que militava en un partit però d’aquella manera. I jo en aquest aspecte he sigut alguna cosa semblant, m’he hagut d’adaptar a vegades, però ara soc lliure i ningú controla el que he de dir.