El viatge del PSOE: dels valors republicans a la protecció de la Corona

BarcelonaEn plena tempesta sobre les finances tèrboles del rei emèrit, un partit ha esdevingut clau per evitar que el Congrés investigui Joan Carles I i, de retruc, la monarquia espanyola: el PSOE. També ho han impedit el PP i Vox, però el cas dels socialistes ha sigut el més notori perquè és un partit de “valors republicans”, com s’autodefineix. Des de la seva fundació, fa 141 anys, la història del PSOE té nombroses connexions amb la causa republicana. Però tres episodis recents ajuden a entendre l’evolució dels socialistes cap a una defensa a ultrança d’una institució com la monàrquica.

El cas Pere Navarro

El dia en què el PSOE va sortir en tromba contra l’abdicació

El primer episodi relativament pròxim d’un tancament de files del PSOE amb la monarquia toca ben de prop Catalunya. El febrer del 2013, en un dinar amb empresaris de la Cambra de Comerç de Barcelona, el llavors líder del PSC i actual delegat del Consorci de la Zona Franca, Pere Navarro, va demanar per sorpresa l’abdicació del rei per començar “la Transició del segle XXI”. Llavors Joan Carles I ja s’havia enfangat amb el safari de Botswana i els problemes judicials del seu gendre Iñaki Urdangarin, i el dirigent socialista català creia que li havia arribat el moment de plegar en benefici de la “modernització” i la “transparència”. Malgrat declarar-se un republicà convençut, Navarro no va qüestionar el sistema i va proposar que es produís “un relleu tranquil” que coronés el llavors príncep Felip.

Quan la conferència al Consolat de Mar de Barcelona -seu de la Cambra de Comerç- encara no s’havia acabat, el PSOE ja havia sortit en tromba a respondre-li. Navarro havia escollit disparar aquell míssil uns minuts abans que el llavors secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, participés al Congrés en el debat de política general. Els dies següents els socialistes van treure a passejar tots els seus tòtems per contrarestar el líder català. Felipe González va dir que era “inoportú”, Alfonso Guerra considerava que aquelles paraules no el representaven i José Bono va assegurar que qui havia “d’abdicar” era el mateix Navarro, a qui els resultats electorals ja no li anaven de cara. El rei no es qüestionava. Almenys des del PSOE.

Rubalcaba, l’home clau

Va deixar lligat el suport del PSOE a Felip VI abans de plegar

Si un socialista ha contribuït a consolidar la monarquia en els últims anys ha sigut Rubalcaba. El 2 de juny del 2014, quinze mesos després del rebombori generat per Navarro, el rei va decidir abdicar. Però l’operació era delicada perquè no havia passat mai en democràcia i els poders de l’Estat temien que s’aprofités l’avinentesa per desestabilitzar la monarquia. En aquells moments un partit gens monàrquic com Podem ja havia irromput en el panorama polític i el sobiranisme català preparava una consulta sobre la independència al cap de pocs mesos.

Dies abans de l’anunci de l’abdicació, el 25 de maig, es van celebrar eleccions europees i el PSOE va tornar a patir un revés electoral. Rubalcaba, llavors líder del partit, formava part del reduït cercle de persones que sabia la intenció del rei. Des dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona havien establert una relació molt pròxima. L’endemà de la nit electoral Rubalcaba va anunciar que no continuaria com a secretari general però que aguantaria interinament fins que arribés el seu relleu. No va poder explicar llavors el motiu real. La veritat de tot plegat és que no podia anar-se’n perquè volia que el PSOE oferís tot el suport a l’abdicació -quan s’anunciés formalment al cap de pocs dies- i que no es qüestionés la successió en Felip VI. No hi podia haver un buit de poder al partit perquè calia evitar temptacions internes republicanes. Ell se n’encarregueria.

Així ho confessava el mateix Rubalcaba en una entrevista el 2019 poc abans de morir i que ha vist la llum fa poc a través del podcast XRey, en què el periodista Álvaro de Cózar repassa la vida del monarca emèrit amb testimonis directes que l’han tractat. Rubalcaba hi argumentava que el PSOE no podia qüestionar la monarquia perquè seria tant com qüestionar el consens constitucional. “Vam dir en el seu moment que només trencaríem el consens en el cas que la monarquia constitucional no funcionés com una monarquia plenament democràtica i suposés una trava als nostres objectius, i no n’ha suposat cap: hem governat amb completa llibertat”, va exposar. Rubalcaba admetia que hi va haver “debat” al PSOE sobre l’abdicació, però que ell era allà perquè les coses sortissin com havien de sortir. “Aquesta era la meva posició i al final vaig guanyar”, resumia. ¿I no era el moment precís de fer un referèndum monarquia-república? “Un referèndum? Trenca el consens constitucional”, al·legava a l’entrevista.

Un argumentari definitiu

Frenar la república com a mètode per frenar el sobiranisme

I el tercer episodi per entendre la defensa de la monarquia el trobem a finals del 2018. El Parlament reprova el rei i IU es disposa a intentar fer el mateix en ajuntaments de tot Espanya. Els dos moviments comprometen el PSOE, que fa poc que ha arribat a la Moncloa, però la resposta és taxativa: s’impugna la resolució del Parlament al Constitucional i s’envia un argumentari intern als quadres del partit per evitar cap temptació de sumar-se a la causa republicana. L’argumentari al·legava que l’objectiu republicà no és “majoritari” ni “viable”, i “no és el moment” d’airejar-lo perquè coincideix amb una “campanya” del “sobiranisme contra la monarquia”. Rubalcaba ho explicava així també un any després: “L’independentisme ara parla molt més de república que d’independència per fer un gest de complicitat als sectors de republicans espanyols que són reticents a la independència però que amb això de la república diuen: «Potser sí que ens podem entendre». Contribuir a debilitar la monarquia seria per al PSOE tant com donar ales a l’independentisme català, i això no es vol permetre”.