El viatge de la pilota groga

Estremera“Encara serà a la presó el pare l’any que ve?”, pregunta el nen. I la mare, atrafegada amb la maleta de rodes, els abrics i la bossa en una mà, i la nena petita a l’altra, fa, mentre l’empeny suaument perquè pugi al tren: “No ho sé”. El nen, que es diu Lluc, és pastat al seu pare, Oriol Junqueras. Ulls blaus, cabells rossencs i una comprensió del món que sorprèn en algú de cinc anys. La nena, que en té tres, s’assembla més a la mare, que és menuda i vivaç.

“Posa’m sumes!”, demana el nen. I la mare: “Tinc sis pomes i te’n prenc...” Però ell protesta: “No, no. Posa’m sumes normals. Sense pomes”. Ella somriu: “Aquesta és la part més dura, els nens. En Lluc s’ho guarda. La Joana, que és dona, ho treu molt més. L’altre dia, va i em diu, plorant: «Me’n vaig a Madrid i ja tornaré». I va anar a fora i al cap d’una estona va entrar. I duia la mà tancada, com si agafés algú. «Ja porto el pare», va dir”. “Un altre túnel, tinc la sensació que avui n’hi ha més”, fa al cap d’una estona.

La nena juga amb un trencaclosques que té un pollet i un espantaocells d’aquests d’abans, amb un barretet de palla. “Els Reis em van portar un vaixell romà -m’explica en Lluc- i el meu pare em va escriure una carta per explicar-me com feien les batalles”. La nena, cansada, s’ha refugiat a sota de la taula, com si estigués en una caseta secreta. Té les galtes vermelles com les d’una pastora. Una veu en off diu: “Propera parada: Saragossa Delicias”. I el nen: “Mare, Saragossa...! Ja és l’hora...” “¿Saps quin és l’animal més gros del món?”, em pregunta en Lluc, que juga a mantenir l’equilibri al vagó restaurant, on, quan arriben a la meitat del viatge, fan el petit ritual de menjar-se una bossa de patates. I sense deixar-me temps fa: “És la balena blava! M’ho ha dit el meu pare en una carta”.

Arribem a Atocha, a aquesta estació que sempre em sorprendrà pel luxe i la grandiositat. Però no tenim gaire temps. “Ràpid, ràpid, nens, no us entretingueu”. Pugem en una furgoneta que ens porta fins al pàrquing on tenim el cotxe llogat per anar a Estremera, a uns seixanta quilòmetres.

“Tens la cara bruta de xocolata”

“Tens la cara tota bruta de xocolata, filla! Però és igual, el teu pare no s’hi fixarà”. Ara el nen mig somica, perquè la cadireta li va petita i es troba engavanyat. “No m’agrada Estremera -mormola-. Quan és que anirem a aquell hotel?” I la mare, amb els ulls perduts: “D’aquí dos viatges”.

I com si parlés només per a ella: “Hem de mirar com entrem una pilota, encara que sigui de drap, perquè pugueu jugar”. Al nen li agrada molt el futbol. El sol taca la plana immensitat de Castella. Enfilem la carretera de València. Cartells: Hospital Universitario Infanta Leonor, Valdemingómez, Villamanrique, Valdelaguna. El nen està provant de sumar 120 i 120. “No em surt!”, exclama desolat. “T’ajudem?”, li pregunta la mare. “No, no vull que m’ajudeu! M’esteu embolicant!” I esclafeix a plorar per la suma i altres coses que no sap. La nena dorm a la cadireta. A la boca hi té una pipa. A la mà, una bosseta amb les altres dues, de recanvi. Valdaracete. Fuentidueña. Estremera.

“ Si es posible, el DNI de todos los ocupantes ”, ens demana un funcionari del centre penitenciari. Aturem el cotxe de lloguer en un pàrquing desert. “Jo ja vaig tirant, eh?”, declara el nen. “No, espera’t, Lluc, falta mitja hora”, respon la mare. I el fa córrer perquè es cansi, potser pensant que no estigui neguitós durant les dues hores que serà amb el pare tancat en una cambra petitíssima. Ell, però, cada pocs minuts, diu: “Anem passant?” Expressions que deu haver sentit dels grans.

Cua per entrar. Altres criatures, cap vinguda de tan lluny. “ Alba, deja ya a tu hermano. Qué mala estás hoy, eh? ”, fa una dona joveníssima. El terra és tot ple de patates fregides i ganxitos. Una noia amb roba lluent i nova de trinca passeja nerviosa. Així que entren, vaig a dinar a un restaurant, a un o dos quilòmetres, que es diu Don Quijote. L’amo és de Terrassa. Un cop de nou a la presó el sol ja s’oculta entre els camps castellans, com un ou ferrat, i els cotxes comencen a encendre els llums. A les escales de l’entrada encara hi ha sal, de la neu que va caure la setmana passada. Els veig sortir tots tres. “El dia dos encara no està assegurat”, fa la mare, com si parlés per a ella.

El nen porta una piloteta groga de goma a la mà. “Me l’ha donat el meu pare!”, exclama. “Me la deixes agafar?”, li pregunto. “No -diu ell-. Vindrà amb mi a casa, la posaré amb les altres”. D’on la deu haver tret l’Oriol Junqueras? Qui l’hi deu haver donat? De nou, al cotxe, per arribar amb el temps just a Madrid, aparcar, tornar les claus i córrer cap a l’estació amb els dos nens.

El cansament dels fills

Tots dos s’adormen durant el viatge i despertar-los aquest cop costa molt. El nen està tan cansat que s’asseu a les escales mecàniques de l’estació amb els ulls mig clucs. Pugem al tren, posem la maleta a lloc, hora de sopar. Un altre entrepà. I llavors, a dos quarts de nou, el pijama i el bolquer de la petita.

Em miro la mare, que combina tendresa i practicitat, i em miro la nena deixant-se fer. Ara una sabateta, ara l’altra. “Mira, Lluc, que passem per casa!” Ell només s’aferra a la pilota. “Vaig veure una pel·lícula -em diu, cansat-. Era d’un senyor que primer és mig dolent, però després es torna bo. I al final ballen tots en una festa. La mare balla...” Fa una pausa. “I el pare també”. Posa el cap al vidre i tanca els ulls. La pilota, finalment, li cau de les mans.