Viatge per la memòria d’uns desmemoriats
L’Hospitalet de LlobregatEl cinema ha convertit els judicis en una atracció, encara que el setè art parteix amb l’avantatge de poder comptar amb la tècnica narrativa de l’el·lipsi. Si aquest país no tingués aquesta flaire de merda escampada, el cas Palau seria, sens dubte, un dels judicis de la dècada. Els dos protagonistes, Fèlix Millet en el paper de Sundance Kid i Jordi Montull en el de Butch Cassidy, han aconseguit superar els dos actors originals de Dos homes i un destí. Tot sigui dit, assegut a la cadira de rodes i empès per un camàlic, en Fèlix Millet recorda un Doctor Strangelove una mica atrotinat després d’un llarg exili a la selvàtica Ametlla del Vallès.
La posada en escena és magnífica. A l’auditori de la Ciutat de la Justícia, el centre el presideix la magistrada Montserrat Comas, la dreta l’ocupen el ministeri fiscal -liderat per Emilio Sánchez Ulled- i les acusacions particulars, i l’esquerra els advocats defensors dels 15 acusats. Junts sumen un dream team de l’advocacia equivalent al volum del sumari: 200.000 folis. El que em sorprèn, però, és la fluixa assistència de públic. Sumats els concurrents, el nombre d’acusats és superior al 3% del total.
El primer a aparèixer en escena és el Rei Millet. Hi ha una característica de la burgesia catalana amb pedigrí que em fascina: sembla que tot els rellisqui. La veu d’en Millet em recorda aquell capellà que explica com es reparteix el diner de l’almoina: “Llencem la moneda a l’aire, si l’agafa Déu és per a ell, si cau a terra és per a la parròquia”. Interrogat pel fiscal, en Millet té una resposta de paio amb solera: “És que jo cobrava de molts llocs”. L’home del Palau mereixeria que substituïssin l’estàtua de López Lamadrid per la seva. La d’un català d’adopció il·lustre per la d’un altre català il·lustre.
En acabar la vista, en Millet està esgotat. Recordar tants viatges, casoris i obres a compte del Consorci del Palau es dur per a la memòria d’un desmemoriat.
Quan la magistrada decideix fer un recés, tothom se’n va al bar. És tonificant veure un jubilat molt emprenyat que, em diuen, és un assidu als judicis. “La fiscalia és corrupta, això és un teiatru”. Tota la mala llet la porta guardada en una bossa de polietilè de supermercat.
Quan arriba el torn de Gemma Montull, ja hi tornem a ser. En el Dia Internacional de les Dones, l’ex directora financera de la institució ha decidit assumir el paper de dona tonta emulant Cristina de Borbó i Ana Mato. “Obres a casa? Va ser el meu pare qui em va enviar la constructora”, diu amb llàgrimes als ulls. Si això fos l’original de Dos homes i un destí, a Gemma Montull li agradaria assumir el paper de Katharine Ross. Però en aquesta versió nostrada del western, a la nostra Ross li va la marxa.
Un pen drive guardat a deshora la va delatar. Un pen drive i nou milions d’euros impossibles de justificar amb la misèria que cobraven en negre els cantaires del Palau.