"A veure com ho paren, ara": la crònica d'un altre dia històric al Palau

Barcelona"Ara ja està. A veure com ho paren". Un alt càrrec de la Generalitat condensa amb aquestes poques paraules el sentiment generalitzat al Pati dels Tarongers després de l'anunci de la data i la pregunta del referèndum. El matí ha començat amb amenaça de pluja i algun tro llunyà, amb les cares serioses i tenses dels consellers i els diputats de JxSí i la CUP arribant a Palau, i acaba amb un sol radiant i rostres d'alleujament i indissimulada satisfacció. Tot ha sortit bé. Discursos mil·limetrats i televisats en directe. Un altre dia històric (els periodistes fem tots la mateixa broma). És el moment de fer-la petar.

El conseller de Justícia, Carles Mundó, m'explica una versió 'extended' de la metàfora de la truita i els ous. "Per fer la truita no n'hi ha prou amb trencar els ous, que és el que podem fer des de les institucions, cal que l'oli estigui calent, i això és cosa de la gent. Si l'oli està calent, encara que l'Estat tingui la paella pel mànec, si esquitxa la deixarà anar". La imatge és molt gràfica i inclou tots els agents implicats. Es nota que l'ha explicada moltes vegades.

Un altre dels temes de conversa és el que anomenaria factor Puigdemont. Hi ha un consens generalitzat a definir que el president de la Generalitat té el perfil ideal per a una missió d'aquestes característiques. La combinació d'audàcia i una aparent ingenuïtat gironina el converteixen en un personatge molt difícil de desxifrar per Madrid. "Va arribar al càrrec per casualitat, però va ser la millor idea que ha tingut el seu predecessor en molt de temps", em comenta maliciosament algú. En aquell moment veig la diputada de la CUP Mireia Boya, que llueix una samarreta amb la bandera occitana. Ells són, en part, responsables del factor Puigdemont.

Quan el president acaba el seu discurs es produeix un moment deliciós de caos al Pati dels Tarongers. Ningú no sap ben bé què ha de fer ni cap a on ha d'anar. Amb molta rapidesa es formen grups d'interès: a la dreta (segons el meu camp visual) Marta Pascal, David Bonvehí, Lluís Corominas i Albert Batet comenten la jugada; a l'esquerra es reuneix l'equip de comunicació d'ERC, amb Sergi Sabrià al capdavant, i el nou cap de premsa, Isaac Salvatierra. Enmig els diputats es deixen anar i comencen les abraçades, les encaixades de mans, les fotos i fins i tot algun crit d'eufòria. Resulta interessant observar en directe com Lluís Llach exerceix el seu magnetisme en un entorn tan poc habitual per a ell. La gent s'hi vol fer fotos.

A última hora se m'acosta un diputat. "Que bèsties les declaracions de Mas sobre Gordó!", s'exclama. És com un recordatori que, més enllà de l'èpica, el Procés també té un vernís partidista, una dimensió on uns i altres es miren de reüll. Però llavors recordo el que em va dir un antic dirigent convergent: "Si el CNI té els nostres telèfons punxats és impossible que creguin que això pugui sortir bé, perquè l'únic que veuran és com ens posem a parir els uns als altres". Més tard, veient la televisió, corroboro que a Espanya no tenen motius per acabar-s'ho de creure. Els catalans que surten, tots del mateix bàndol, estan convençuts que tot plegat és teatre i que no acabarà enlloc. Els interessa més el tema Montoro. Tot en ordre.

Abans de ser engolit, ja fora de Palau, per la riuada de turistes, penso que a la plaça de Sant Jaume s'ha llançat una petita bomba els efectes de la qual seran més i més grans cada dia que passi. "Si jo fos ells intentaria aturar-ho abans de l'estiu", comenta algú. "No podran", respon un alt dirigent amb una estranya lluïssor als ulls.