Amb veu pròpia a la UE i al món
SÍ: MIQUEL PUIG
Millor sense intermediaris
Només em sembla versemblant l’escenari d’una Catalunya integrada, de iure o de facto, dins la Unió Europea. Els arguments que repeteixen els unionistes sobre les dificultats per assolir una integració de iure, tot i que no són concloents, em semblen de poca transcendència. Al cap i a la fi, l’únic rellevant és la llibertat de circulació de persones, béns i capitals. És més, estic convençut que, si el gruix de l’independentisme pretengués la desvinculació de la Unió i de l’euro, l’unionisme s’esforçaria a subratllar les dificultats no tan sols econòmiques, sinó també jurídiques, d’aconseguir-ho.
La Unió Europea és la que determina la política comercial, que és comuna. La política immigratòria ja està parcialment integrada i, ho estem veient, s’integrarà totalment perquè l’alternativa està resultant caòtica. Finalment, i això costarà més però es farà inevitable a mesura que ens vagin arribant les radiacions dels conflictes al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient, la política de defensa s’anirà integrant. El resultat és que un país de la mida de Catalunya necessitarà una xarxa de representació fora de la Unió molt modesta. De fet, si Espanya té 23 ambaixades al continent americà i 30 a l’Àfrica, Finlàndia només n’hi té 7 i 12, respectivament. A més, si les espanyoles ocupen indefectiblement palaus o edificis imposants, les de Finlàndia estan situades en edificis d’oficines. I no sembla pas que els finlandesos es ressentin gaire de la diferència.
On Catalunya haurà de ser activa és a dins de la Unió. Per defensar els seus interessos i també els seus ideals. Sovint sentim a dir que Catalunya no tindrà pes internacional. Greu error. A ningú no li interessa la política iberoamericana de Finlàndia, però Finlàndia ha pesat, i molt, en la crisi grega.
L’alternativa és molt pitjor. Espanya no podria, ni que volgués, representar els interessos de Catalunya dins la Unió, perquè són massa heterogenis. A l’hora de la veritat, ja ho hem vist, ha estat la Unió qui ha forçat Espanya a prioritzar l’eix mediterrani de mercaderies per sobre del central.
A la Unió, ens agradi o no, acabarà manant Alemanya: al pes econòmic i financer hi està sumant, amb la crisi dels refugiats, el moral. En un club amb un líder, val més tractar-s’hi directament que fer-ho a través d’un intermediari que, a la llarga, no serà més que un capatàs intolerant. Ja hem vist com, per satisfer l’amo, l’estat espanyol ha modificat una Constitució que a nosaltres ens imposa com si fos sagrada.
SÍ/NO: XAVIER FINA
El reconeixement de l’altre em constitueix
No cal insistir en una tautologia que, com es pot esperar, compartim: el dia que Catalunya esdevingués un estat normal tindria unes relacions exteriors normals. El contingut de la política exterior dependria -com en un estat normal- de la correlació de forces. Però no és gaire difícil fer un exercici prospectiu. Tot i l’oposició de la CUP, entenc que tindria una vocació europea i s’acabaria integrant a totes les organitzacions a què pertanyen els estats homòlegs. Em genera més incertesa el nostre hipotètic paper a l’Amèrica Llatina. No compto, en canvi, amb un estat català amb polítiques de cooperació o d’immigració substancialment diferents de les que té ara Espanya. Pel que fa a les relacions amb l’estat espanyol, és tan significatiu com preocupant que, en nom de Junts pel Sí, l’explicació d’aquest capítol vagi a càrrec d’Eduardo Reyes i Gabriel Rufián.
Ara bé, la qüestió -em repeteixo- no està en un horitzó llunyà i normal (que uns desitgen amb il·lusió, uns altres ens mirem amb relativa fredor i uns tercers rebutgen amb ràbia). El que realment és important en el curt i mitjà termini són les relacions exteriors durant el procés i el paper de la comunitat internacional en l’hipotètic reconeixement del nou estat. Perquè sols en la mesura que els altres et reconeixen, tu ets qui penses que ets o qui desitges ser. Això és aplicable tant a les persones com a les comunitats. Som en la mesura que som per als altres.
I, de moment, el partit pel reconeixement s’està perdent. Fins i tot per golejada. Cameron, Juncker, Merkel i, per completar-ho, Obama. Ho diuen pressionats per l’estat espanyol, s’afirma des de l’independentisme traient-li valor. Òbviament que són declaracions fetes des de la demanda (crec que “pressió” aplicat a allò que pot fer Espanya és excessiu). I que sigui així no hauria de ser cap consol, tot el contrari. Si les declaracions d’Obama s’haguessin fet des del convenciment, se li podrien donar arguments per convèncer-lo del contrari. Però en la mesura que ho fa des de les aliances basades en el poder i els interessos, fer-lo canviar d’opinió és molt més complicat. En aquest sentit, l’esforç diplomàtic català em sembla del tot coherent. Un esforç que, essencialment, juga -en la mesura que pot- amb les mateixes armes: compra de presència mediàtica, pacte amb els lobis, acords econòmics. Més que no pas els arguments (la veu d’un poble, la democràcia). No critico ni valoro. Intento descriure com es mouen les relacions exteriors. I com és de difícil guanyar.
