Les urnes ratifiquen l’aposta de Sánchez a Catalunya
La Moncloa respira alleujada pel fet que ERC superi JxCat i confia que es mantingui la via pactista
MadridLes d’ahir no van ser unes eleccions més per a Pedro Sánchez. Amb la decisió de prescindir del seu ministre de Sanitat, el president espanyol va posar tota la carn a la graella per impulsar l’anomenat efecte Illa. Arribant fins al punt d’enviar a Barcelona en la recta final de la campanya el seu cap de gabinet i principal estrateg, Iván Redondo, que ahir va celebrar amb el puny alçat els resultats de Salvador Illa. Després d’haver-se bolcat en campanya fins a sis cops, Sánchez no pot dir que l’esforç ha sigut en va. Ahir felicitava per Twitter el candidat del PSC “per fer possible el canvi i el retrobament” i “tornar-nos la il·lusió”. S’emporta uns resultats impensables fa només un mes i mig, i pot esbombar a nivell internacional que el seu partit ha quedat per sobre de les forces independentistes almenys en vots -la ministra d’Exteriors aquest matí ja té una entrevista amb la BBC Radio-, però de la mateixa manera que Ciutadans el 2017, la victòria és en part agredolça perquè queda molt lluny l’opció de governar.
En termes globals, el govern espanyol surt reforçat, mentre que el PP continua en la seva trajectòria descendent -un nou maldecap per a Pablo Casado, que veu com Santiago Abascal l’avança per l’extrema dreta tot i l’estratègia de xoc contra el govern de coalició-. Illa no venç la suma independentista, però Sánchez sí que rep un revulsiu alhora que no pren vots als seus socis, Unides Podem, després de dues setmanes en què s’han multiplicat els xocs en el si de la coalició. A més, no es compleixen els pitjors temors de la Moncloa en l’última setmana: que Junts per Catalunya superés ERC i portés els republicans a canviar la seva estratègia pactista a Madrid.
El millor escenari fora del Govern
A mesura que avançava l’escrutini, la tensió a Ferraz s’anava alleugerint. Per un dia, era moment de celebrar. La victòria en vots era incontestable, i des del principi a la Moncloa es donava per fet que l’efecte Illa només els serviria per ser líders de l’oposició, encara que ahir el candidat del PSC anunciés que es presentaria a la investidura. De fet, des que l’independentisme va anunciar el cordó sanitari al PSC, Sánchez tenia cada cop més coll avall que l’opció anhelada d’un Govern encapçalat per Pere Aragonès i amb els comuns de socis i els socialistes donant-hi suport des de fora quedava cada cop més en paper mullat. Ara s’obre un escenari endimoniat i un comptador que podria portar a segones eleccions. L’anunci d’Illa de presentar-se a la investidura no sorprèn: Sánchez -sempre sota la tutela de l’estrateg Redondo- s’ha presentat ja a dues investidures fallides, n’ha assumit el desgast i ha vist com al final sempre n’ha tret rèdits. Si al final Illa no té els suports per ser president, sempre podrà al·legar que ho ha intentat.
Però durant aquest temps de descompte, la Moncloa s’ha reservat alguns asos a la màniga. L’Advocacia de l’Estat -a les ordres del govern espanyol- té pendent presentar al Suprem l’informe sobre l’indult als presos, i després només faltarà que l’alt tribunal es mulli abans que el consell de ministres tingui l’última paraula. També hi ha pendent la presentació de la reforma del delicte de sedició del Codi Penal. I, finalment, la promesa de tornar a reunir la taula de diàleg amb el nou Govern que surti del Parlament. Encara que sigui amb un escó més que Junts per Catalunya, Aragonès té la possibilitat de ser el pròxim president de la Generalitat, i Sánchez compta poder tirar endavant l’eina de negociació per intentar tornar a només el pla polític la relació amb l’independentisme.
Mentrestant, fins que no hi hagi un govern a la Generalitat, Sánchez sí que pot patir per tenir majories al Congrés. Ja es va poder comprovar a les portes de la campanya electoral, quan va haver d’aferrar-se a Vox per salvar el decret sobre els fons europeus. Ara, de moment, ha congelat la presentació d’iniciatives clau per a la legislatura. Caldrà veure també si, després que En Comú Podem hagi aconseguit salvar els mobles, arriba a una nova treva amb el seu soci de coalició, Pablo Iglesias, en plena competició els últims dies amb el PSOE. El líder de Podem va subratllar ahir que molts auguraven la seva debacle però que aconsegueixen “consolidar-se”, i va defensar que són una “força modesta” a Catalunya però “ineludible per a un govern d’esquerres”.
El desgast del PP i Cs
Però la qüestió en què ahir Sánchez es va poder fregar les mans va ser el desgast del PP i Ciutadans, encara que sigui a costa de Vox. Quan es planti dimecres a la sessió de control al Congrés tindrà al davant un líder de l’oposició que haurà perdut encara més vots que en les eleccions convocades pel seu predecessor, Mariano Rajoy, sota l’article 155, fa tres anys. A la seu dels populars al carrer Génova es van seguir ahir les eleccions amb molt de silenci. Ni l’estratègia de manllevar la portaveu dels taronges al Parlament, Lorena Roldán, els ha servit per millorar resultats, i continuaran sense grup parlamentari. El número dos de Pablo Casado, Teodoro García Egea, va argumentar que “els resultats no són extrapolables” a nivell espanyol, i va acusar Sánchez d’enfortir el bloc independentista.
L’únic consol és que la desfeta no és del calibre de la de Ciutadans. Inés Arrimadas ja compta amb una derrota com la d’Albert Rivera en la repetició electoral del 2019, que llavors va suposar la seva renúncia. Per a aquesta tarda ha convocat un comitè general per avaluar els resultats. Alguns diputats socialistes al Congrés ja deixaven caure ahir per Twitter que seria el moment de desmarcar-se definitivament de la triple dreta i creure’s del tot la possibilitat d’ajudar a remar Sánchez. “Seria un bon moment perquè Ciutadans tornés a la centralitat i deixés caure algun govern trifachito. Oi que sí?”, es preguntava amb ironia la socialista gallega Pilar Cancela, que alhora aplaudia el CIS preelectoral de José Félix Tezanos, que es va acostar als resultats.
Finalment, el 14-F deixa un Vox encara més envalentit al Congrés. Santiago Abascal podrà presumir a Madrid que és líder de la triple dreta a Catalunya. La sessió de control de dimecres al Congrés, que reprèn l’activitat parlamentària, servirà per evidenciar els nous equilibris a Madrid. L’efecte Illa deixa un escenari endimoniat a Catalunya, però si una cosa està clara és que l’estratègia de Sánchez i Redondo, un cop més, ha triomfat.
- Triomfa l’aposta de Ferraz pel diàleg amb l’independentismeTriple victòria per al PSOE de Pedro Sánchez. Primer, per haver aconseguit gairebé duplicar els resultats que els auguraven els sondejos en només un mes i mig. Segon, per demostrar que governar a Espanya dona rèdits a Catalunya -i també empeny els seus socis a Madrid, amb la victòria d’ERC sobre JxCat-. I tercer, els socialistes continuen guanyant terreny mentre la marca catalana de Podem -socis de coalició a Espanya-, si bé no perd, tampoc treu rèdits de governar a l’Estat. El secretari d’organització del PSOE i ministre de Transports, José Luis Ábalos, va assegurar ahir ja a les portes de la mitjanit que “la gran perdedora de les eleccions és la dreta que considera Catalunya un problema”. El PP acabava d’acusar Sánchez d’haver donat ales a l’independentisme, que guanya en vots les forces unionistes.
- Iglesias resisteix però queda debilitat davant SánchezPablo Iglesias pot celebrar que en un territori el seu partit no perd pistonada, però tampoc remunta. Podem venia d’una patacada a Euskadi i Galícia, i aguanta a Catalunya amb la confluència dels comuns. La piulada que va fer ahir el secretari general del partit lila, en la qual introduïa una mirada estatal en la seva interpretació dels resultats, és simptomàtica del que ara mateix és Podem: una formació estatal amb cada cop menys implantació a les autonomies. Cal recordar que a Catalunya lidera Catalunya en Comú i Podem va a remolc. L’auge del PSC no és una bona notícia per a Podem, cada vegada més lluny del sorpasso a l’esquerra amb què va somiar en les eleccions espanyoles del 2015 i el 2016. Si Iglesias ja tenia prou assumit el lideratge de Sánchez en el tema català, ara més.
- Casado perd contra Sánchez i contra Vox Com Arrimadas, Pablo Casado surt de les eleccions catalanes com un dels principals derrotats. I per partida doble. El líder del PP veu com l’aposta de la taula de diàleg de Sánchez amb el Govern que tant ha demonitzat compta amb l’aval de la majoria de catalans. “El nostre rival és Pedro Sánchez”, deia ahir el secretari general dels conservadors, Teodoro García Egea, per esquivar l’altre gran front de la nit: Vox gairebé quadruplica en escons el PP. La batalla de la dreta s’ha convertit en el principal maldecap a Génova i el moviment més rellevant que Casado ha fet aquesta legislatura es va produir en la moció de censura d’Abascal. Casado es va distanciar de l’extrema dreta i Catalunya premia Abascal. Egea, però, remarcava ahir que els resultats autonòmics “mai són extrapolables a nivell estatal”.
- Arrimadas pren el relleu de Rivera i viu el seu primer daltabaix L’aprimament institucional de Cs es viu per capítols. Albert Rivera va obrir la veda amb la patacada de 47 diputats en les eleccions del 10-N i, després de no entrar al Parlament gallec i d’obtenir uns resultats molt discrets amb el PP a Euskadi, arriba el primer gran daltabaix d’Inés Arrimadas. L’ara presidenta de la formació taronja, que va guanyar el 2017, perd tot el múscul que tenia a Catalunya i només pot explotar els governs de coalició de què forma part amb el PP a Madrid, Castella i Lleó, Andalusia i Múrcia. Sense més conteses electorals a curt termini, a Arrimadas li queda intentar posar el dit a la nafra de les tensions entre PSOE i Podem i aprofitar que Sánchez va dir que tot i no entrar en l’equació dels pressupostos buscaria més aliances al llarg de la legislatura. Cs, però, va de derrota en derrota.
- Abascal amenaça l’hegemonia del PP a la dreta Santiago Abascal guanya un assalt en la batalla de la dreta i, especialment, en el discurs dur contra l’independentisme. Els catalans més contraris a l’estat propi han donat un vot indiscutible per al discurs extremista de Vox, que Abascal podrà reivindicar al Congrés. Amb tot, la carrera de fons és la de superar el PP a nivell estatal. A Euskadi, Vox no va obtenir representació -és el territori amb menys presència de la dreta espanyolista- i, a Galícia, Feijóo aglutina aquest espai ideològic. Així, Catalunya era el primer test després del 10-N, i Vox ha guanyat a la dreta, per bé que caldrà analitzar quins han sigut els arguments que més han fet decantar els electors i si poden ser extrapolables a nivell de l’Estat. Sigui com sigui, és probable que Abascal brandi al Congrés aquesta victòria davant de Casado.