Les urnes: quatre mesos de viatge fins a l’1-O

BarcelonaUn moment ho hauria pogut canviar tot: les autoritats duaneres franceses pregunten a uns particulars què faran amb les 10.000 peces de plàstic que han fet portar en uns contenidors de la Xina. Eren les urnes de l’1-O. Faltaven encara dos mesos per al referèndum, però s’havia d’evitar donar qualsevol pista. “Volem fer el castell de plàstic més gran del món per homenatjar una colla castellera”, van explicar. I les urnes, fabricades per l’empresa Smart Dragon Ballot Expert, amb seu a Guangzhou -un dels principals fabricants de material electoral del món-, van desembarcar al port de Marsella. D’allà, a una nau de la Catalunya Nord. D’allà, a deu magatzems catalans. Després, en una quarantena. L’última etapa, en cases particulars o maleters. I al final, als col·legis electorals, algunes plenes de vots i d’altres en mans de la policia. Aquesta és una història d’il·lusió tenyida dels nervis de la clandestinitat per aconseguir que el tresor més ben guardat del referèndum de l’1 d’octubre arribés a cadascun dels col·legis electorals el dia D.

L’ARA ha tingut accés en exclusiva a material fotogràfic del magatzem en què es van guardar les deu mil urnes destinades a fer el referèndum, des d’on es van distribuir a deu magatzems del territori català. Les caixes, segons expliquen diverses fonts coneixedores del procés, van arribar en tràilers provinents de Marsella després d’haver-se mantingut uns quinze dies en contenidors i comprovar que no havien aixecat sospites. Tan bon punt van arribar al magatzem del Riberal, les urnes van anar sortint cap a diferents punts del territori a través d’una xarxa de persones que, organitzades de manera piramidal, van aconseguir fer un primer repartiment d’unes 7.000 urnes esquivant els controls policials. El destí es va distribuir per zones d’influència situades de manera estratègica perquè després fos més fàcil repartir-les per una segona xarxa de persones desconnectada de la primera. Les naus on es guardava el tresor de l’1-O eren en deu punts: al Baix Camp, el Barcelonès, la Cerdanya, el Bages, l’Alt Empordà, el Baix Llobregat, el Segrià, el Maresme, les Garrigues i Osona. Un cop eren aquí, la distribució següent es va fer deu dies abans del referèndum en una quarantena de punts comarcals. I d’aquí, al llarg de les 72 hores abans de l’1-O, es van repartir a particulars, molts dels quals van guardar les urnes en maleters de cotxes davant dels col·legis.

Quatre plans previstos

Tot va començar a finals de març, quan es va decidir fer l’encàrrec a través d’un particular -el Govern no descartava adquirir les urnes a través de donacions-. El preu va ser d’aproximadament 100.000 euros. No era l’única via en marxa per aconseguir les urnes, sinó el pla B. Paral·lelament el Govern havia iniciat el procés de licitació, que va acabar desert. El pagament a l’empresa xinesa es va fer a finals de juny després d’haver escollit el model d’urnes que es volia per a l’1-O. Les opcions eren tres: de metacrilat i transparents, i urnes de plàstic de dues mides diferents. Un d’aquests models de plàstic es va fer servir per al referèndum del Kurdistan del 25 de setembre. El model de plàstic, al qual es va incorporar l’adhesiu de la Generalitat, es va triar abans que el de metacrilat per facilitar el transport i per la resistència. Hi havia una tercera via per obtenir les urnes si les forces de seguretat de l’Estat trobaven les deu mil de la Catalunya Nord. Segons les mateixes fonts, encara n’hi ha un altre joc, aquest sí de metacrilat, a punt pel que pogués succeir, guardat ara per ara en terreny desconegut. I encara hi havia una última opció: utilitzar les de l’Estat, custodiades pels ajuntaments.

Però les alternatives no van fer falta. La policia no va poder requisar cap urna abans d’obrir els col·legis: transportades a peu i a tota velocitat, amb passadissos humans que les protegien de mirades indiscretes, amb imaginació per trobar-les ja, una a una, als col·legis electorals. Quatre mesos de periple que van acabar amb el somriure dels votants introduint una papereta dins del tresor més preuat de l’1-O.