Una urna que revoluciona el Parlament

BarcelonaRes resumeix millor la política catalana que una urna. Per a uns, un tòtem. Per a d’altres, una amenaça. I ahir, una rèplica en miniatura plantada a l’escó d’Irene Rigau va revolucionar el ple. L’ara diputada no va anar al Parlament perquè era davant el jutge per haver posat les urnes. Els de l’oposició, tan indignats per si els funcionaris faltaven a la feina dilluns, no van preocupar-se de l’absència -justificada- de Rigau.

La presència de l’urna va esperonar Puigdemont. Qui sap si animat pel símbol del referèndum, o indignat per la judicialització, o per capgirar un ple que l’oposició volia centrar en el cas Santi Vidal, va demanar la paraula per sorpresa, va deixar-se anar i va recitar una llista d’escàndols que demostren que la democràcia espanyola “ha emmalaltit”: el Iak-42, la UDEF, la subvenció a la Fundación Francisco Franco, l’ús de fons reservats per tapar les aventures del rei...

Examen sorpresa

Mentrestant, a l’oposició tot eren presses, apuntant notes improvisades als papers, cara de quan el professor posa un examen sorpresa. Inés Arrimadas va trencar el gel. Amb dubtes i protestes pel temps que li tocava, però va trobar-se còmoda en un to entre la burla i la lliçó. La primera broma, emulant Superman -“L’hem vist parlar de l’únic tema de què parla. És l’atur? No! És la corrupció? No! És la pobresa? No! És el 9-N!”-, va agafar els seus desprevinguts, però després la claca va actuar com sempre. És igual de quin partit siguin: un portaveu al Parlament pot sortir a cantar El gegant del Pi que els seus l’aplaudiran.

A Miquel Iceta, gat vell, mai l’agafaran per sorpresa. Sense immutar-se, va desgranar el seu discurs: diàleg, diàleg, diàleg, i els problemes són a la Generalitat i a la Moncloa.

En canvi, Albiol, potser desconcertat per la presència d’una urna, no va aconseguir treure cap titular, i encara va rebre de la rèplica que duia preparada de casa Jordi Turull: fa uns dies que el líder del PP va equiparar la presumpta llista de jutges de Santi Vidal amb la llista de Schindler, que ja se sap que comparar l’independentisme amb el nazisme dona públic. Davant d’això, la seva apel·lació al diàleg va acabar com el diàleg en si, sense efecte.

A qui l’urna va revolucionar més va ser Lluís Rabell. Com un cupaire més, un abrandat Rabell va fer un al·legat de la desobediència i va lamentar que Artur Mas no assumís la inhabilitació. Va ser tan contundent, que fins i tot sembla estrany que els comuns continuïn negant-se a un referèndum no pactat, però tampoc serà la primera vegada que Rabell diu una cosa i els comuns en fan una altra.

Però de cupaire autèntica només n’hi ha una, Anna Gabriel. No acceptin imitacions, i per si de cas va demostrar-ho repartint a tort i a dret. Un esglai va recórrer els moderats del PDECat quan va proclamar que el referèndum “no serà legal”, i quan encara flotava la seva frase va enviar un retret camuflat d’invitació a CSQP. Si volen desobeir, els va dir, que es preparin per rebre garrotades com les que donava Iniciativa quan era a Interior.

Urnes? Garrotades? D’aquí al referèndum hi pot haver de tot, i el que segur que hi haurà seran plens del Parlament amb més emoció de l’habitual, encara que sigui perquè una diputada no hi ha pogut anar per culpa d’un jutge i una urna ocupa el seu lloc.