BarcelonaEn un homenatge involuntari a la campanya institucional de la Generalitat per a aquesta Diada –Una llengua, molts accents, en la qual apareix una mateixa paraula en diferents varietats dialectals del català–, l’independentisme va tornar a demostrar ahir que pel que fa a l’estratègia a seguir el moviment també té tants fulls de ruta com actors. Al llarg del dia tots els partits i entitats van parlar d’unitat, però en van parlar, esclar, cadascú amb el seu accent propi i, pel que sembla, en aquest cas irreconciliablement.
La paradoxa de l’independentisme és que ha arribat al millor escenari possible –els seus dos principals partits tenen a les mans el futur del govern espanyol– en el pitjor moment imaginable. Ahir, en lloc de convertir la Diada en una demostració de força per pressionar Pedro Sánchez de cara a la investidura, va mostrar davant de tothom la fragilitat que arrossega.
El discurs de Feliu
La prova va ser el discurs de la presidenta de l’Assemblea, Dolors Feliu, que va dedicar més temps a alimentar el malestar contra els partits i les institucions pròpies que a dibuixar un objectiu compartit. Ho va coronar amb una frase –“La unitat som nosaltres”– que podria perfectament haver canviat per una de molt més clarificadora sobre la divisió actual: la unitat soc jo.
