La unitat ‘sobirana’ del socialisme a Catalunya

Barcelona“Joan, tu i jo som amics i sé, a través de les enquestes, que si anem plegats podem treure uns bons resultats”. Era l’any 1977 i les primeres eleccions després de la dictadura estaven al caure. Josep Maria Triginer, líder de la Federació Catalana del PSOE, llançava aquesta proposta a Joan Reventós, que encapçalava el PSC-Congrés (PSC-C). Vells amics des de la clandestinitat, Triginer recorda ara com la idea, subscrita mitjançant el Pacte d’Abril, va quallar de seguida. I va ser un èxit: la coalició Socialistes de Catalunya va aconseguir la primera posició i 15 dels 47 escons en joc en les generals. Després d’anys de successius processos d’escissions i confluències dins del mateix espai polític -de la Unió Socialista de Catalunya (1923) al Moviment Socialista de Catalunya (1945) i les organitzacions en les quals va derivar el 1974, Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya i Convergència Socialista de Catalunya, a la qual també es van acabar sumant molts membres del Front Obrer de Catalunya-, aquell acord va ser la primera pedra del procés d’unitat definitiu que culminaria el 1978 amb el naixement del PSC.

“Catalunya tenia dues ànimes: una de més espanyolista i una de més catalanista. Si nosaltres consagràvem la divisió, el socialisme mai seria res a Catalunya”, recorda Triginer. “L’element estratègic central va ser la unitat civil del poble de Catalunya, que havia d’incloure tots els ciutadans, haguessin nascut a Mollerussa o en un poble de Huelva”, afegeix Raimon Obiols, llavors al PSC-C. La tercera pota del procés unificador va ser el PSC-Reagrupament (PSC-R). La formació de Josep Pallach, que va morir el gener del 1977, s’havia presentat als comicis del juny amb la coalició Pacte Democràtic per Catalunya, encapçalada per Jordi Pujol (CDC). Però un any després, i ja liderat per Josep Verde i Aldea, el PSC-R no va faltar al Congrés de la Unitat Socialista, celebrat al Palau de Congressos de Barcelona el 15 i 16 de juliol del 1978.

“En la primera sessió, cadascun dels tres partits es va reunir per separat per acordar la seva dissolució i el document d’unitat”, explica Josep Maria Sala, aleshores responsable d’organització de la formació de Reventós, on també hi havia figures com Pasqual Maragall o Isidre Molas. El procés previ per arribar a un acord no va ser senzill, i el debat va emergir tant a nivell polític com organitzatiu. “Nosaltres érem un partit socialdemòcrata, i ells volien fer una política d’esquerres més pròxima al PSUC”, rememora Triginer. Els documents fundacionals del nou PSC acabarien cridant a la “lluita dels treballadors” o a la “socialització dels mitjans de producció”, però -com recorda Sala- algunes referències estaven calculades al mil·límetre: “El marxisme va quedar recollit com a mètode d’anàlisi i transformació de la realitat”, assenyala, i afegeix que calia rebaixar el vessant més “esquerrà” del socialisme i adaptar-se al context de la Transició.

Com va casar tot plegat amb la qüestió nacional? “Nosaltres vèiem la nació catalana com una nació en desenvolupament encara no plenament reeixit i crèiem que el Partit Socialista podia ser un element molt important de socialització i integració nacional”, reivindica Obiols. Als textos fundacionals es defensa la lluita contra l’“opressió nacional” i el “reconeixement de l’autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l’Estat”, però amb un matís important: “Mitjançant la construcció d’una República Federal”.

La relació amb el PSOE

El debat que més polseguera i tensions va aixecar, però, va ser el de l’encaix del partit català amb el PSOE. A la Federació Catalana hi havia moltes reticències amb el fet que la unitat suposés perdre lligams respecte a Madrid, i durant el congrés fins i tot va haver d’intervenir el llavors secretari d’organització dels socialistes espanyols, Alfonso Guerra. “Va dir: «És això o res». I res significava dissoldre la federació”, afirma Triginer. El motiu: “Al PSOE no li interessava perdre una part important dels vots de Catalunya i, per tant, la possibilitat de fer front o ser alternativa a la UCD”.

El desllorigador, plasmat en un protocol d’unitat i les sigles PSC-PSOE, va ser la constitució dels socialistes catalans com un partit que, “en virtut de la seva sobirania, decideix la participació en organismes representatius i decisoris comuns amb el PSOE”. Una fórmula que, malgrat que quedaria sotmesa a tensions al llarg dels anys, garantiria a la pràctica -i fins avui- unitat d’acció entre els dos partits. A aquell pacte entre amics per a les primeres eleccions, de fet, Reventós, que seria nomenat primer líder del nou PSC, ja s’hi havia compromès en secret: “Em va demanar per favor que no expliqués l’acord en relació al grup parlamentari: que els socialistes de Catalunya havíem de votar igual”, confessa Triginer.