La unitat de la llengua, una arma política enmig d’un marc anòmal
Si Catalunya va endavant amb el procés de secessió, tard o d’hora tornarà a emergir amb força un tema latent: la relació que cal mantenir amb la resta de països de parla catalana
Si Catalunya va endavant amb el procés de secessió, tard o d’hora tornarà a emergir amb força un tema latent: la relació que cal mantenir amb la resta de països de parla catalana. Fa uns dies el conseller de Justícia, Germà Gordó, ja va posar la qüestió sobre la taula quan va assegurar que la independència no havia d’oblidar la “nació completa”. Unes paraules que van provocar el rebuig de populars i socialistes d’arreu de l’Estat, que van fer un gir interessat a les declaracions afirmant que es volia oferir la nacionalitat a valencians i balears.
A casa nostra la relació amb les Illes Balears i, sobretot, amb el País Valencià ha estat erràtica, amb èpoques de distanciament institucional extrem, que normalment coincidien (però no només) amb el PP als governs autonòmics. Durant anys les institucions han viscut d’esquena i han alimentat un aïllament que ha fet perdre oportunitats de sinergies mútues. Com a exemple més notori, tant el blaverisme (al País Valencià) com el gonellisme (a les Illes) -aquest amb menys èxit- han erigit un discurs de segregació lingüística amb purs interessos electorals. Molt sovint s’acostuma a mirar la quantitat de ciutadans del País Valencià o de les Illes que creuen que el català que s’hi parla és una llengua diferent, sense oblidar que aquests discurs també ha calat al Principat. Un 10% dels catalans (sobretot els nascuts fora de l’Estat) asseguren que es tracta de llengües diferents i vora el voltant del 18% no ho saben dir (un percentatge força més alt entre els nascuts a l’estranger).
Amb tot, fins i tot quan la relació entre les institucions era gairebé inexistent els intercanvis culturals i socials entre aquests espais s’han seguit produint. El nou escenari pot desencallar mesures llargament reclamades -com la construcció d’un espai català de comunicació-, les quals representarien un antídot contra la desinformació mútua i permetrien construir un mercat socioeconòmic amb sinergies beneficioses per a totes les parts.