Una última carta estèril per aturar la intervenció

Barcelona“Requerim al president de la Generalitat, d’acord amb l’article 155 de la Constitució, que confirmi si alguna autoritat catalana ha declarat la independència de Catalunya i si la seva declaració del 10 d’octubre al Parlament implica la declaració d’independència, al marge que aquesta estigui o no en vigor”. Ni vint-i-quatre hores va trigar a activar la Moncloa el requeriment per intervenir l’autonomia de Catalunya després del ple del Parlament. Set pàgines per advertir Carles Puigdemont que, abans de les 10 del matí del 16 d’octubre, hauria de donar una resposta clara i, en cas que s’hagués impulsat la DUI, fer marxa enrere. En la partida d’escacs que feia mesos que jugaven els dos executius, Puigdemont es va prendre uns dies per idear una resposta que satisfés l’independentisme sense provocar el 155. Un últim moviment que va resultar del tot estèril.

El PDECat, ERC, la CUP, l’ANC, Òmnium Cultural, els consellers i encara altres dirigents del Procés a l’ombra van passar aquells dies pel Palau de la Generalitat. Explicaven fonts a Madrid que el PP esperava que d’aquelles trobades en sortís l’escletxa que fes trontollar la unitat independentista -malmesa per la declaració d’independència suspesa- i deixés contra les cordes el Govern. Mentre buscava la inspiració, Puigdemont va aconseguir l’aval del consell nacional del PDECat -reticent d’inici a accelerar qualsevol reactivació de la DUI- i també d’ERC -que pretenia limitar en el temps l’oferiment de diàleg a l’Estat i a la comunitat internacional-. La CUP i l’ANC el pressionaven per proclamar la independència i tothom estava expectant davant la nova declaració, el mateix dia 16, dels presidents de les entitats sobiranistes a l’Audiència Nacional.

“La suspensió del mandat polític sorgit de les urnes l’1 d’octubre demostra la nostra ferma voluntat de trobar la solució i no l’enfrontament”, explicava Puigdemont en la carta que va fer arribar minuts abans de l’hora límit a Mariano Rajoy. El president del Govern va evitar la resposta clara que li exigien des de Madrid i va acompanyar la carta de dues peticions: “Que es reverteixi la repressió contra el poble i el govern de Catalunya” i “concretar, tan aviat com sigui possible, una reunió” entre presidents. Aquella nit Jordi Sànchez i Jordi Cuixart es convertien en els primers presos polítics del Procés.

Uns dies de marge

El PP ja estava preparat per a una resposta ambigua. Si Puigdemont hagués respost amb un sí, el 155 s’hauria activat aquell mateix dia. L’ambigüitat només va fer guanyar temps, tant a la Generalitat com als populars, que encara havien d’afrontar la negociació amb el PSOE i Ciutadans. La nova data límit va passar a ser el 19 d’octubre, també a les 10 h, i Puigdemont, de nou al límit, va persistir en la inconcreció. La DUI estava suspesa -deia-, però si l’Estat renunciava al diàleg el Parlament podria, aquest cop sí, “votar la declaració formal d’independència”. El 155 es va aprovar dos dies després al consell de ministres, i, tot i els convulsos dies fins a arribar al 27 d’octubre, el tauler ja no es va moure més. Catalunya seria intervinguda per l’Estat.