Turull guanya la batalla a Borràs

BarcelonaEn el congrés d’Argelers de l’any 2022, quan Carles Puigdemont va deixar la presidència de Junts, Laura Borràs i Jordi Turull es van repartir l’executiva del partit al 50%. Van decidir signar una pipa de la pau (que ben aviat es va evidenciar fictícia) en lloc d’enfrontar-se obertament i mesurar les forces reals que cadascun tenia entre la militància de Junts. El resultat han estat dos anys en què lluny de teixir complicitats, s’ha agreujat encara més l’esquerda entre ells –la comunicació no és ni molt menys fluida–, protagonitzant diversos episodis de pugna pel poder en què el guanyador sempre ha estat Jordi Turull. No perquè s’hi hagi enfrontat a cara descoberta –els mateixos turullistes li han retret en ocasions no haver-ho fet–, sinó perquè ha optat per una estratègia de progressiu desplaçament que ha deixat a Borràs aïllada.

De mica en mica, Borràs s’ha anat quedant fora dels nuclis de decisió, malgrat que mantingués el títol de presidenta del partit. I Turull ha pres el control de la formació, tot i que el secretari d’organització, David Torrents, era afí a l’expresidenta del Parlament. Estar en política des dels anys noranta amb la JNC i CDC és un plus en aquest sentit.

El pas de Borràs a presidir la fundació de Junts i l’anunci de Carles Puigdemont de presidir el partit no és més que la constatació del que ja passava, que la presidenta juntaire ja fa temps que havia perdut el poder.

Però no per sabut, l'anunci deixa de ser important: aquesta és la fi de la batalla de turullistes i borrassistes, perquè el borrassisme ja ha perdut tot el pes que tenia dins el partit. I perquè la correlació de forces dins de Junts ja no es llegirà en aquesta clau. El retorn de Puigdemont al capdavant de la formació, de forma oficial, i l’emergència de nous noms a la galàxia de Junts com el de Toni Castellà, amb la fusió de Demòcrates, el d’Agustí Colomines, o l'arribada de nous lideratges al Parlament –Mònica Sales i Salvador Vergés– difuminarà la dicotomia que hi havia fins ara. És a dir, el turullisme no es queda sol sinó que a partir d'ara sorgeixen nous poders amb els quals haurà de conviure.

La nova etapa a la fundació

El declivi de lideratge de Laura Borràs s’ha evidenciat en els últims dos anys després d’un ascens meteòric durant la presidència de Quim Torra. Aquella és la seva etapa daurada com a flamant consellera de Cultura; després com a líder de Junts a Madrid –on va millorar resultats amb la repetició electoral del 2019–; o com a candidata de Junts més votada a dins la militància. La seva història hauria sigut diferent si a les eleccions del 14 de febrer del 2021, fent tàndem amb Puigdemont, no hagués quedat per darrere de Salvador Illa i Pere Aragonès.

Però Borràs va quedar tercera, no va consolidar el seu poder dins de Junts –tampoc va ampliar el seu cercle de confiança més enllà de Francesc de Dalmases, Jaume Alonso Cuevillas, Cristina Casol o Aurora Madaula– i l’ombra del cas de la Institució de les Lletres Catalanes se la va anar menjant com a figura política fins a la seva suspensió com a presidenta del Parlament arran de la condemna per prevaricació i falsedat documental. Això no li va impedir seguir al capdavant de Junts, però amb un poder minvant que es va escenificar de forma clara quan va renunciar a fer batalla perquè els juntaires mantinguessin la cadira buida de la presidència del Parlament durant la seva suspensió i Turull va situar-hi Anna Erra com a persona de confiança.

Amb la convocatòria del congrés el mes d'agost, Laura Borràs decideix quin és el seu destí. Té clar que no plantarà batalla contra Puigdemont i, segons el seu entorn, ja llavors tenia clar que volia presidir la nova fundació. Un lloc que creu que es podrà fer a mida, amb la seva gent de confiança i, qui sap, si un espai on reconstruir el seu lideratge. Ara bé, el que no sabia en aquell moment –perquè això s'ha concretat més endavant– és que la fundació seria la de Demòcrates i que allà ja hi ha unes dinàmiques de poder i de funcionament amb les que haurà d'encaixar. Borràs té l'aval de Puigdemont per presidir la fundació i també el de Toni Castellà, però perquè la nomenin presidenta ha de convèncer els patrons. I més d'un ja arrufa el nas.