Triplet internacional de Madrid contra el procés sobiranista

MadridNi el president dels Estats Units, Barack Obama, ni el seu secretari d’Estat, John Kerry, han trepitjat Espanya com a tals tot i la insistència del govern de Mariano Rajoy. No tenen gaire interès en la política europea, i encara menys en el que és, en teoria, un afer intern espanyol, el procés català. Ahir, però, després de reunir-se amb el rei Felip VI a la Casa Blanca, Obama va proclamar sense que l’hi preguntessin que volia “una Espanya forta i unida”. Atenia així una petició de Madrid, que promou posicionaments clars de líders mundials contra del procés per fer-lo inversemblant.

El president nord-americà se suma a la cancellera alemanya, Angela Merkel, i al premier britànic, David Cameron, que van fer costat a Rajoy. La trobada posterior entre Kerry i el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, va ser més discreta, encara que segons diverses fonts l’espanyol pretenia una compareixença conjunta perquè el cap de la diplomàcia nord-americana aprofundís en el posicionament d’Obama, que la Generalitat no preveia tan rotund.

La declaració arribava després de molta feina prèvia. L’unionisme juga el 27-S en diversos fronts, i l’internacional és bàsic. La Catalunya aïllada i fora de la UE és el principal trumfo argumental per fer desistir els partidaris de l’estat propi. El sobiranisme ho contraresta amb dificultat i posant en dubte que la Unió Europea es deixi perdre un contribuent net i europeista i afirmant que, al final, a Espanya li convindrà un acord que mantingui l’ statu quo econòmic.

Ahir mateix el socialista espanyol Javier Solana, exresponsable d’Exteriors de la UE, deia que Catalunya no formaria “mai” part de la Unió, i la portaveu del Govern, Neus Munté, afirmava que sabrien trobar-li “l’encaix”. Els altres fronts són l’identitari, explotat per Podem, i el jurídic. Aquest últim tindrà avui el clímax en campanya quan el Congrés debati la proposició de llei urgent del PP que dóna poder al Constitucional per imposar inhabilitacions o altres mesures a qui no compleixi les seves sentències.

El front exterior protagonitzarà un altre moment que promet emocions fortes, el cara a cara televisiu al qual es van desafiar el líder d’ERC, Oriol Junqueras, i García-Margallo, i que ja han concretat per al dia 23. El ministre ha assumit, segons ell per “encàrrec informal” de Rajoy, un rol d’ariet contra el sobiranisme. Mai li han parat els peus en això, a diferència del que han fet quan ha decidit parlar de reforma constitucional. El tema català i Gibraltar són, segons els que hi tenen més relació diària, les qüestions que més l’obsessionen.

La partida es juga a escala global

Al llarg de la legislatura s’han desplegat dues campanyes desiguals en paral·lel, la del govern espanyol i la de la Generalitat. Tot i l’enorme aparell exterior espanyol -130 ambaixades amb un pressupost d’uns 800 milions-, contra una estructura mínima que amb prou feines passa dels 10 milions, tant els uns com els altres han obtingut èxits i fracassos davant les opinions públiques, i ara la partida ja es juga a cara descoberta. Abans Rajoy no volia que se’n parlés fora. Enviava argumentaris als seus ambaixadors per donar resposta on calgués i sufocar el debat. On podia intentava boicotejar la diplomàcia o la paradiplomàcia catalana. Van suspendre, per exemple, la presentació de Victus a l’Institut Cervantes d’Utrecht i van frenar una reunió d’Artur Mas amb el ministre de Defensa francès. Els actes del Diplocat en diverses facultats s’han fet contra les pressions de les ambaixades. Alguns encara hi insisteixen: l’ambaixador espanyol a Bèlgica, per exemple, va trucar al president del Parlament federal perquè l’acte d’ahir per explicar el procés no se celebrés.

El govern espanyol, però, ha matisat l’estratègia, perquè gestions així projecten una imatge d’intransigència. Ara fan que es posicionin els líders mundials a favor de la llei i de mantenir la integritat territorial espanyola per intentar presentar així l’estat català com una quimera.

La Generalitat, que té contractats els serveis de la consultora Independent Diplomat per obrir portes i afinar objectius, admet que la via dels governs està tapada i que no passen de ser escoltats. La UE, camp d’acció preferent -el que facin els 28 marcarà el camí de molts altres estats-, és un club d’estats que s’ajuden, encara que en segons nivells hi ha complicitats. El mateix passa als Estats Units, on es va aconseguir el suport d’alguns membres del Congrés i el Senat. A diferència d’Europa, on el tema català es coneix, als EUA interessa menys. Ho van comprovar els membres de la comissió d’exteriors del Congrés en viatge oficial. Els representants americans els van preguntar per Cuba, Kosovo o el TTIP, però no per Catalunya.

A nivell de Parlaments i partits costa menys i s’assenyala el juny com un punt d’inflexió. La compareixença de representants de la Generalitat a la cambra danesa perquè els responsables d’Exteriors s’expliquessin va marcar un camí. Després van venir Irlanda, l’Uruguai, el Paraguai i Bèlgica. El pròxim és el suec. Les ambaixades pregunten i, tot i que la majoria d’estats europeus tenen consolat a Barcelona, el 27-S vindran consellers polítics de nivell per informar les cancelleries. En els últims mesos la seva percepció ha canviat, segons diverses fonts. Ja no esperen l’acord, estan pendents de com es resol el xoc de trens. De moment l’unionisme pot presentar Obama, Merkel i Cameron com a aliats i donar per guanyada en campanya la batalla exterior.

El primer diari estonià justifica el procés

“Els catalans volen la seva pròpia llar, on el destí no el decideixi un estrany des de Madrid”. Així s’expressa Katarina Budrik, experta en política internacional i europea, en un article de dilluns al diari de més tirada a Estònia, el Postimees. L’autora explica que el govern espanyol i líders europeus s’oposen a l’estat propi, però recorda que altres actors internacionals defensen el dret a decidir dels catalans. De fet, cita l’exministre estonià i actual eurodiputat Franc Bogovic: “No és normal que a Catalunya no es permeti un referèndum [...]. Als països democràtics la voluntat del poble és el més important”.